Matar al missatger. Els serveis socials en temps de pandèmia

Possiblement l'historiador més conegut com a narrador de l'antiguitat va ser Heròdot si bé moltes de les seves cròniques han trobat més públic quan han estat recollides en formats com el còmic o el cinema. Aquest és el cas de la batalla de les Termòpiles que va enfrontar grecs i perses i on es recull un fet que marca una diferència cultural en l'època: l'emissari que no porta bones notícies és assassinat per això, per la incomoditat que genera el seu missatge. Aquest és un canvi substancial atès que comporta la pèrdua de la immunitat diplomàtica i genera efectes en aquesta funció. De fet, durant molt temps aquests missatgers no voldran ja complir l'encàrrec, escapolint-se en nombroses ocasions per la por a represàlies.

La imatge ens pot servir per il·lustrar, parcialment, algunes de les qüestions que es troben avui sobre la taula quan parlem de serveis socials i el malestar que sostenen en el seu dia a dia, vinculat a les situacions de molta dificultat que viuen les persones i també al senyalament directe d'alguns agents socials que els vol fer còmplices d'un sistema injust. Però no ens avancem, comencem per situar els serveis socials, la seva complexitat i la necessitat d'aprofundir en el què entenem hauria de ser la seva funció.

La primera dificultat la trobem en la seva definició i encaix normatiu. D'una banda, l'article 148.8 de la Constitució Espanyola estableix que l'assistència social és un àmbit on les comunitats autònomes podran assumir competències. És un concepte que no es desenvolupa prou, que s'assimila a la beneficència i que es contraposa al de seguretat social. Possiblement aquí trobem ja una de les raons que explica les dificultats per definir un objecte propi i fer-ho amb una lògica de drets, transformadora i comunitària.

En el cas de Catalunya serà l'Estatut d'autonomia (articles 24 i 166) qui recollirà els serveis socials en tant que exercici de l'àmbit competencial. La llei de serveis socials (la primera l'any 1985 i la segona l'any 2007) constituirà un avenç important pel que fa a la delimitació del seu objecte si bé no aconseguirà dos dels objectius que entenem són fonamentals i que resten per assolir-se encara avui: una definició que vagi més enllà del que coneixem com la funció “calaix de sastre” dels serveis socials, i que el fa captiu de la fallida d'altres sistemes i un reconeixement com a quart pilar de l'estat de benestar que li hauria de permetre garantir una cobertura de drets fora de qüestió, com és el cas d'educació i de salut. Els principis rectors de la llei, que no sempre gaudiran dels mitjans adients per desenvolupar-se, dibuixen un horitzó desitjable pel que fa a la garantia de drets socials.

Així, s'enuncien com a fonamentals la universalitat, la igualtat, la responsabilitat pública, la solidaritat, la participació cívica (també en la programació, avaluació i control), la globalitat, la subsidiarietat, la prevenció i dimensió comunitària, el foment de la cohesió social, la normalització, la coordinació, l'atenció personalitzada i integral, el respecte pels drets de la persona, el foment de l'autonomia personal, la qualitat i continuïtat dels serveis i finalment l'economia, l'eficiència i eficàcia. Ara bé, la complexitat normativa s'ha de posar en relació també a l'impacte d'altres lleis sobre la matèria com ara la pròpia LAPAD, les lleis de protecció a la infància, la llei contra la violència masclista o les del dret a l'habitatge, entre d'altres.

D'altra banda, el II Pla Estratègic de Serveis Socials a Catalunya (PESS), aprovat per unanimitat al Parlament al desembre 2020 i de vigència durant el període 2021-2024, assenyala els reptes i estableix les prioritats del sector públic en aquest camp amb l'objectiu de construir progressivament un espai amb una mirada de tres-cents seixanta graus en la planificació i l'avaluació tant del Sistema Català de Serveis Socials com dels sistemes d'informació que en formen part, per garantir, així, una cobertura pública, d'accés universal, equitativa i de qualitat. D'altra banda, més enllà d'identificar i delimitar l'objecte d'intervenció, el PESS proposa mecanismes de col·laboració i cooperació intersectorial a fi d'implementar una intervenció holística coordinada que ofereixi solucions efectives a les necessitats complexes que expressa la societat del segle XXI.

Veiem doncs com ja a la seva història, formulació i normativització, apareixen algunes de les dificultats que clàssicament han acompanyat els serveis socials i que en un moment com aquest contribueixen a tensionar encara més el sistema.

Posem ara la mirada en el context actual. Ha passat més d'un any des que es va decretar l'estat d'alarma i vam veure com les nostres vides rebien un fort impacte a causa de la irrupció d'una malaltia desconeguda que ens va obligar a prendre mesures sanitàries amb fort impacte a la nostra activitat econòmica i social entre d'altres. I que també ens va recordar la nostra vulnerabilitat fent palesa la importància de posar les cures al centre.

Encara està per veure quins seran els efectes derivats de tot aquest període en àmbits tan diversos com la nostra socialitat, la formació, l'ocupació i la salut mental, entre d'altres. El que sí sabem i no era quelcom nou per nosaltres és que un sistema feble de protecció social ens aboca a la precarietat i viure en precari vol dir viure totalment al dia, en el millor dels casos. Enfrontar-se a un fet sobrevingut com ha estat la Covid-19 des de la precarietat és perdre els ancoratges que es puguin tenir, sigui una habitació de relloguer o siguin uns ingressos provinents de l'economia informal, per exemple. I encara estàvem en un escenari de precarietat, molt marcat per la crisi del 2008 i les diverses retallades adoptades, amb un fort impacte en els drets de les persones i en els sistemes que vetllen per la seva consecució efectiva.

Aquestes febleses, de la mà d'un model socioeconòmic que accentua les desigualtats, han emergit amb tota la seva cruesa deixant palès que necessitem altres polítiques en garantia d'ingressos, en habitatge, en acollida, en ocupació de qualitat. Com a mínim. I hem vist també com en els moments més durs de la pandèmia i del confinament molts serveis abaixaven la persiana mentre que d'altres, considerats essencials per les persones, continuaven treballant. Aquest ha estat el cas dels serveis socials, que es van mantenir oberts des del primer moment del confinament, acompanyant situacions molt complexes, moltes d'elles no vinculades directament a la seva activitat. Malgrat que sembli paradoxal, potser la seva presència ininterrompuda al costat de les persones els fa ara receptors d'un malestar que denuncia les situacions de vulnerabilitat i d'exclusió a les que es veuen abocades moltes persones i els hi atribueix una capacitat de maniobra que està lluny de les seves possibilitats. Matem l'emissari.

Perquè ja fa temps que els serveis socials alerten de situacions molt difícils de sostenir amb unes eines que no es troben a l'alçada de les necessitats. En primer lloc, perquè aquestes es corresponen a una administració encara massa vuitcentista, amb mecanismes d'interoperabilitat poc desenvolupats que burocratitza la seva feina més enllà del que seria desitjable i confon a la ciutadania pel que fa a la seva funció, sovint associada de manera quasi exclusiva a la gestió de prestacions. El sistema d'ajuts, fragmentari, sovint pivota també en un excés de fiscalització innecessària que sobrecarrega el treball professional sense explorar mecanismes simplificats o alternatius de control. Evidentment amb un sistema de garantia d'ingressos que funcionés ens trobaríem un escenari ben diferent malgrat que encara veuríem vulnerabilitzats els drets de moltes persones nouvingudes.

En segon lloc, perquè la pròpia assimilació de la funció de serveis socials a les prestacions situa la funció de vincle i acompanyament com a subsidiària de la gestió de l'ajut alhora que emfatitza el component individual davant de la dimensió comunitària, enganxant cada cop més als professionals a la paperassa i, en un context com aquest, a l'emergència. El parany de l'assistencialisme que no possibilita tampoc donar cabuda a la prevenció.

I finalment, per situar un altre element, la manca d'accés a un habitatge digne situa els serveis socials com a aparents responsables d'una situació que òbviament no han generat i per la qual no tenen resposta, més enllà dels anomenats allotjaments d'emergència. I en aquest moment, des d'aquesta lògica que els demana responsabilitats per fets no generats, es converteixen en l'emissari, quan en realitat mai han compartit el missatge. La seva lluita és al costat de les persones, defensant els seus drets socials.

Ni l'emissari és el botxí, ni les persones poden ser tractades correctament si els serveis socials intenten a la desesperada cercar aigua per apaivagar incendis que no s'haguessin produït si el sistema de protecció social funcionés correctament.

Tenim molts reptes per endavant. Acompanyar les comunitats, apoderar les persones, generar transformació, prevenir situacions, promoure la transversalització, promoure espais de governança àmplia amb el teixit social, possibilitar la coordinació entre sistemes, aprofundir en la innovació social. I tenim també algunes limitacions. Els serveis socials no poden respondre per les polítiques socials que sovint pateixen ni poden transformar des d'unes metodologies i procediments que convé revisar de dalt a baix. Situar la lògica de l'acció social, la generació de comunitat i la perspectiva de la cura en el centre de les seves actuacions requereix de diverses estratègies complementàries que ens han de permetre avançar. Amb valentia. Amb un profund respecte i reconeixement a la seva funció i al seu compromís.