La paradoxa de les ordres de protecció per a les víctimes menors d’edat de violència familiar

Els centres d'acolliments de la DGAIA, especialment els destinats a la franja d'edat de l'adolescència, acostumen a atendre situacions compatibles de maltractament físic i psíquic en l'àmbit familiar que arriben al sistema de protecció a la infància i adolescència amb una protecció immediata, prèvia denúncia de l'adolescent a la comissaria dels Mossos d'Esquadra amb (o sense) una sol·licitud d'ordre de protecció.

Aquestes actuacions policials són adreçades tant a la DGAIA com als Jutjats d'Instrucció, amb la consegüent incoació d'un procés administratiu (expedient de desemparament) i la incoació d'un procés penal, respectivament. En cas de sol·licitud d'una ordre de protecció, en un termini màxim de 72 hores el Jutjat d'Instrucció en funcions de guàrdia pot acordar una mesura cautelar de prohibició d'apropament i comunicació.

Quan el perjudicat, que ha motivat la incoació del procés penal, és un infant o adolescent respecte a la seva pròpia família, sovint esdevé una dicotomia de difícil encaix entre allò que té encomanada la justícia penal i allò que més convé amb relació a l'interès del menor.

Més enllà de l'acció d'investigació i punitiva contra la persona denunciada que es pugui donar en un procediment judicial per un presumpte delicte de maltractament en l'àmbit familiar des de la funció jurisdiccional en l'àmbit penal, des de la funció de la intervenció familiar en l'àmbit de la protecció a la infància i l'adolescència també inclou la possibilitat de la reparació de la víctima del dany ocasionat i la recuperació de les relacions familiars, amb una millora de les competències parentals per a reduir o eliminar la situació de desemparament.

Des de la perspectiva d'intervenció en l'àmbit de la família, per norma general, és oportú procurar que les mesures judicials adoptades vers la persona investigada o condemnada, tinguin en compte l'interès superior de l'infant en relació amb l'objectiu que planteja la hipòtesi de restablir la relació afectiva, en vies de possibilitar un règim de visites, o fins i tot en alguns casos, el futur reintegrament familiar de l'infant o adolescent amb els seus progenitors o guardadors.

Els professionals dels centres d'acolliment o d'altres serveis o recursos de la DGAIA en nombrosos casos observen els efectes negatius de la separació relacional a conseqüència de l'ordre de protecció acordada. Amb l'aparició de sentiments ambivalents i contraposats de l'adolescent per la tramitació del procediment penal i, sobretot, amb el seu desig manifest de reprendre la relació amb el/s progenitor/s des de la necessitat de mantenir o refer el vincle familiar, que en aquestes situacions acostuma a sorgir a curt i mig termini malgrat que hagin estat els que inicialment van sol·licitar l'ordre de protecció. Aquestes circumstàncies suposa que, de vegades, l'adolescent dugui a terme a iniciativa pròpia una aproximació familiar malgrat l'ordre de protecció imposada, amb tendència a l'ocultament i que suposa la impossibilitat de dur a terme una intervenció en l'àmbit de les relacions familiars, ocasionant un restabliment de les relacions mancades d'observació, suport o seguiment professional.

Els equips tècnics amb la DGAIA, en els casos amb una valoració favorable prèvia, poden fer arribar al Jutjat que està tramitant la causa un informe sol·licitant que es tingui en compte l'aixecament de la mesura cautelar de prohibició de comunicació i/o apropament, o el manteniment de la prohibició, exceptuant l'articulació de comunicacions i visites sota supervisió professional en espais de visites habilitats en l'àmbit de les competències de la DGAIA o els equips tècnics quant a l'establiment del règim de visites d'un menor tutelat. El Jutjat pot acordar o denegar deixar sense efecte aquesta mesura cautelar.

Cal fer esment de la recomanació d'informar i aclarir els dubtes a l'adolescent per part dels professionals sobre les característiques, abast, especificitats i diferències entre l'actuació de protecció a la infància i l'actuació penal, sobre el tipus de règim de visites que pot establir l'equip tècnic i l'ordre de protecció, com també sobre a la dispensa d'obligació de declarar contra els pares en un procediment penal.

Quan aquesta víctima és un infant o adolescent i els victimaris siguin els seus progenitors (més enllà de ser o no un menor tutelat per l'administració), caldria garantir que les mesures judicials adoptades tinguin en compte per damunt de tot els drets i l'interès del menor en relació amb el desenvolupament de la seva personalitat i benestar psicològic, objectiu que planteja per ell mateix la hipòtesi de restablir en un futur la relació afectiva i/o convivencial.

No obstant això, la problemàtica més rellevant apareix quan la tramitació de la causa es resol amb una sentència condemnatòria del/s progenitor/s per un delicte de maltractament en l'àmbit familiar, atès que el tribunal està obligat de forma imperativa a imposar la pena accessòria de prohibició d'apropament.

La responsabilitat de l'obligatorietat es troba en l'article 57.2 del Codi Penal que estableix que en aquests tipus de delicte s'acordarà, “en tot cas”, l'aplicació de la pena prevista en l'article 48.2: la prohibició d'apropament (la prohibició de comunicació no és obligatòria tot i que també es pot acordar potestativament).

La legislació no permet limitar els efectes negatius d'aquesta pena obligatòria de prohibició d'apropament. Pels advocats de la Generalitat, que actuen en representació de la DGAIA per a defensar els interessos dels infants i adolescents en els procediments judicials, sovint aquests casos concrets també els hi ha suposat una problemàtica davant dels Jutjats.

Anys enrere, el Tribunal Constitucional va decidir desestimar (STC 60/2010, de 7 d'octubre) una qüestió d'inconstitucionalitat plantejada per una Audiència Provincial sobre aquest article 57.2 del Codi Penal (la pena obligatòria de prohibició d'apropament). Aquesta sentència no implica que no es pugui modificar, però un problema per a la seva modificació podria ser que aquesta previsió legal va estar especialment pensada per a la protecció de les dones víctimes de violència de gènere, malgrat que els infants/adolescent víctimes de violència dels seus progenitors és una problemàtica diferenciada amb les seves especificitats.

Per tant, la solució consisteix en aconseguir que el poder legislatiu faci la modificació o reforma normativa necessària que elimini, en aquests casos, els efectes negatius que entren en contradicció amb l'interès superior de l'infant. L'obligació legal d'aplicació de la pena accessòria no sempre es correspon amb l'obligació tècnica de vetllar per les necessitats de l'infant/adolescent, sense oblidar el greuge que sovint ocasiona la dilatada asincronia entre la data dels fets ocorreguts i els fets jutjats.

Aquesta solució podria ser simplement substituir el “s’acordarà, en tot cas” que apareix en l'article 57.2 del Codi Penal amb un “es podrà acordar” o quelcom similar, lligada a una valoració individual de cadascun dels casos per adaptar aquestes penes accessòries en funció de les necessitats de la víctima i sempre que es consideri oportú i beneficiós per a l'infant o adolescent.

Amb el desig de trobar una solució a una anomalia legislativa que després de tants anys encara no ha estat corregida, mitjançant aquest article també es pretén fer una crida a la mobilització de tots els agents implicats —DGAIA i les altres entitats públiques competents d'altres CCAA, federacions d'associacions i entitats d'atenció a la infància i adolescència, col·legis professionals relacionats amb l'acció social o l'advocacia, etcètera— per a dur a terme les accions necessàries que afavoreixin aquest canvi normatiu.