Comunitats

Actualment la idea de comunitat pren relleu polític. No deixa de ser paradoxal que aquesta renovada atenció sobre les comunitats prengui cos en el marc d’un clima cultural d’individualització normativa, en què la màxima de l’autodeterminació personal configura l’orientació de valor de les nostres societats. Alhora, resulta evident que la idea de comunitat és imprecisa i no ha significat sempre el mateix. Si ens fixem en l’evolució de les idees, veurem que el concepte arrenca d’una concepció premoderna definida per relacions socials estàtiques i estamentals que traspuaven relacions de dominació de les que convenia sortir-ne. L’alliberament personal de la comunitat semblava ser l’essència del programa polític modern, orientat permanentment al canvi i oposat al conservadorisme que pretenia mantenir les garanties comunals premodernes, com ara l’església, la família tradicional o els gremis. Eixir de la comunitat en tant que espai estàtic de dominació equivalia a progrés (també un terme imprecís, però ple de significació).

Ara, en canvi, la noció de comunitat ens remet a una visió integrativa i personalment acollidora de les relacions socials. Diem que és un problema que les persones romanguin desvinculades dels llaços comunitaris. Entenem les situacions d’aïllament relacional i/o la solitud com a situacions a evitar, perquè debiliten la capacitat de realització de les persones (especialment d’aquelles que presenten més precarietats socioeconòmiques). Tant és així que en l’àmbit de les polítiques públiques quan parlem d’exclusió social la definim sobre la base de situacions que combinen dificultats econòmiques amb dèficits d’integració comunitària. A grans trets, l’exclusió severa vindria a ser la convergència de mancances materials (econòmiques), debilitats relacionals (aïllament) i absència de reconeixement (discriminació) en determinades situacions personals, familiars i grupals.

Amb tot, què és la comunitat? Analíticament parlant, es tracta d’una forma bàsica d’estructuració social en què prevalen els llaços primaris —afectius— de connexió interpersonal, l’autoreconeixement del grup i el valor de la relació social en si mateixa. Conforma un espai de cohesió social sostingut en el temps. Les comunitats no es regulen per la lògica de l’interès però tampoc per la lliure volició de cadascú. El seu mecanisme de regulació és el compromís grupal afermat per una moral compartida subjecta a interaccions personals que són bàsicament quotidianes i presencials. La sociologia clàssica coincideix en plantejar que, contràriament a les comunitats, les associacions modernes serien un model tipus d’organització formal que configuraria relacions socials singularment diferents, en què els individus s’agruparien a fi de coordinar-se i orientar-se en funció de procurar racionalment pels seus propis interessos.

Resulta evident que la dinàmica real de les interaccions socials desmenteix la nitidesa tipològica entre les comunitats (compromeses) i les associacions formals (reglades), però el que ens interessa destacar és que entre les unes i les altres hi ha una diferència substantiva de fons: l’adhesió a la comunitat segueix una lògica deontològica, mentre que l’adscripció a les organitzacions reglades és instrumental (teleològica). Atenció, però, respecte dels nostres prejudicis ideològics, perquè de la mateixa manera que la concepció premoderna de comunitat podia significar protecció, però no emancipació, actualment les comunitats tampoc no poden ser concebudes únicament des del seu vessant habilitador de les persones en clau de ciutadania compromesa amb els béns comuns. Per exemple, hi ha hagut i hi ha moltíssimes experiències de relacions comunitàries de caràcter profundament jeràrquic i coactiu (les militars o paramilitars), les delinqüencials/criminals (bandes, màfies), o bé les que es regeixen per la clausura social i l’agressivitat en relació amb l’alteritat (està fora de dubte que les bases locals del Ku Klux Klan seguien la pauta de les relacions socials comunitàries).

Fet l’avís continuem amb el nucli de la nostra argumentació. En paraules de Robert Castel, és inqüestionable que la cultura moderna sobrevalora les individualitats, fins al punt que la mesura de l’èxit personal pel que fa a l’autodeterminació de vida és el grau d’alliberament personal respecte de les restriccions imposades pels vincles socials preexistents i/o comunitaris. El problema, però, és que aquesta mena de vinculacions proporcionen una protecció sense la qual es corre el risc de caure en una permanent fragilitat vital, vulnerabilitat social i pèrdua de sentit de la mateixa existència. Zygmunt Bauman expressa una idea complementària a la del Castel: ser un individu de ple dret no garanteix la individualitat de fet, perquè per arribar-hi calen uns recursos (econòmics i culturals) que no es troben a l’abast d’àmplies capes de la població.

Les reflexions precedents porten a considerar que més enllà de la possibilitat material (determinada per la capacitat de consum) d’esdevenir una individualitat, les persones necessiten constitutivament la integració en un “nosaltres” (o en diversos) que proporciona el marc de sentit de l’existència individual.La Teoria Sueca de l’Amor (2015), un interessant documental d’Erik Gandini, planteja una hipòtesi inquietant: que el programa socialdemòcrata dels setanta als països nòrdics provoca a llarg termini un canvi en la morfologia i la dinàmica de les interaccions socials, a causa de la implementació de polítiques públiques que tenen per funció substituir les famílies i els cercles de relacions pròximes com a xarxes de protecció personal. Aquesta política cerca l’“alliberament” dels uns respecte dels altres, una negació de les interdependències quotidianes, com bé es recull en un dels seus lemes més preeminents: que cap persona gran, jove o malalta no hagi de dependre d’una altra per subsistir. Amb el temps, i sempre segons la hipòtesi de Gandini, l’efecte indesitjat d’aquest estatisme demolidor de vincles primaris hauria estat la solitud i l’aïllament que es coven amb especial intensitat en les societats nòrdiques, provocant un greu problema per a la salut individual i un gran declivi de la implicació personal en les comunitats. Tota una paradoxa: un programa socialdemòcrata projecta en l’Estat l’ideal de solidaritat col·lectiva i acaba per contribuir a buidar de sentit de col·lectivitat la mateixa societat.

En resum, la idea fonamental a retenir és que sense un “nosaltres” que ens aglutini, ningú no pot aspirar a la individualitat. I si la mesurem per la capacitat d’exercir la llibertat pròpia (un altre terme imprecís subjecte a disputa permanent), l’element sociològicament rellevant —i un repte majúscul en política— és el valor de l’autonomia personal entre les relacions d’interdependència en un context de creixent diversificació social. Perquè, ras i curt, no hi ha llibertat en absència de societat i la nostra individualitat és pura fantasia si no ens trobem socialment integrats.