“Pardao” no pertany a cap col·lectiu


[...] Nadie sabe cómo pasa su vida
Nadie se entera cómo su vida pasa
“Pardao” le llaman en la plaza [...]

Los Suaves

 

Ens obsessionem, en aquesta vida, a encasellar a les persones per grups. Segons l’origen, l’edat, el gènere, les aficions... Dins el món del sensellarisme passa més o menys el mateix: vegem-ho.

El “sensellarisme” és un fenomen que consisteix en la privació del dret a l’habitatge en menor o major grau. D’aquesta manera, aconseguim treure el focus de la persona (culpa) i apuntem a les circumstàncies, a l’estructura. Deixem de parlar de mèrits i “demèrits” en la cursa de l’ascens social i parlem de drets vulnerats. Per tot això, l’única cosa que tenen les persones afectades per ser tractades com a col·lectiu és que, en menor o major grau, no tenen un habitatge digne i adequat. Si alguna de vosaltres vol més informació al respecte, les categories ETHOS són les que defineixen i “organitzen” totes les situacions de privació d’habitatge que coneixem. I repeteixo: SITUACIONS, que no se’ns oblidi.

Res: oblidem-nos de la paraula “col·lectiu” i parlem de SITUACIÓ de PRIVACIÓ D’HABITATGE. Us sembla? SITUACIÓ, SITUACIÓ, SITUACIÓ. És (hauria de ser) una circumstància temporal.

I per la mateixa regla de tres, no es pot treballar i acompanyar els processos de cadascú amb una metodologia “universal”, vàlida per a tots els casos. Desconfiem de qui ens promociona mètodes infal·libles per sortir del carrer, venedors de fum, gurús i altres egos desmesurats. Però aquest tema, que té molta teca, el deixarem per un altre moment... que, ara, encara diria alguna barbaritat.

Aclarida la situació, m’agradaria deixar clar que no és el mateix acompanyar a...

...a l’Irina, 29 anys, natural de Veneçuela i obligada a fugir del seu país per amenaces a ella i a la seva família, emocionalment molt tocada i amb una motxilla que pesa el que no està escrit... i que viu en un pis d’una entitat social.

...Que al Davide, 56 anys, napolità, deu anys pernoctant al ras als carrers de Barcelona, amb un diagnòstic de salut mental greu, i sense consciència de malaltia, usuari de drogues per anul·lar els pensaments obsessius del seu cap.

...Que a la Bouchra, 20 anys, natural d’Algèria, a qui la seva família va “enviar” a Espanya buscant un futur millor (venent-se totes les seves propietats); que va creuar el Mediterrani en un bot desfet, passant fred i veient la mort al seu costat; que està mancada de referents adults en positiu, i a la que la seva situació administrativa no li permet treballar, quan és el seu primer i únic objectiu en la seva curta vida... i combina nits al sofà de casa de conegudes, albergs i carrer.

...Que a la sra. Maria, 69 anys, natural de Badalona, “ama de casa” (quina merda de definició, no?) i que no ha cotitzat mai a la seguretat social, a qui el seu exmarit maltractava constantment i que, ara, amb prou feines arriba a final de mes i té dues filles amb una discapacitat severa, i viu en una habitació de relloguer en un pis sobreocupat.

...Que al sr. Paco, 71 anys, veí de Sarrià (Barcelona), sol, sense xarxa social, amb l’única companyia del seu inseparable gos Tim, amb consum problemàtic d’alcohol i amb una història de vida que pocs haguéssim superat. I viu en una barraca a Collserola.

Som conscients, doncs, que res a veure tenen els uns amb els altres, tret que comparteixen la negació del seu dret a un habitatge digne? Entenem llavors que no podem “encasellar-los” en cap col·lectiu? Podem imaginar que, ajuntant en una habitació d’alberg a les cinc persones anteriorment mencionades, la convivència és impossible i perjudicial per a tothom? Abandonem d’una vegada el clàssic argument “que obrin tots els poliesportius perquè els 'sensesostre' hi puguin dormir?” Prou demagògia i aprofundim en el tema, per favor.

Menció a part es mereixen els mitjans de comunicació que constantment utilitzen “sense sostre” o “sense llar” com a substantius. Quants titulars de diaris hem llegit, tipus un sensellar no vol anar a l’alberg d’emergències perquè vol més llibertat o un sensesostre ha estat tirotejat al passeig de Sant Joan a Barcelona o troben morts dos sensesostres per les baixes temperatures d’aquests dies. Quan es deshumanitza l’individu és quan la violència apareix. Estar sense llar, no ens cansarem de repetir-ho, és una situació, no pas una condició de la persona.

Tothom som responsables de tractar aquest fenomen adequadament.

Som part del problema o som part de la solució?

[…] Oh, “Pardao” le llaman en la plaza
Porque aunque llueva, él canta
Y no se marcha [...]

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article