La deixadesa i el despertar dels serveis a les persones

La nostra desesperació ve marcada per molts anys recorrent camins equívocs, sufocants i amb molta solitud. Les professionals del sector social ens sentim esgotades i extenuades, ja no podem més. Alguns deien que venim de superar la gran crisi del 2008 just quan ens hem endinsat en aquesta. Però és que la crisi mai va acabar. Només vèiem somnis idealitzats i promeses de felicitat incomplertes. Recursos posats com a pegats en un sistema que de per si, ens escanya fins a límits insostenibles.

Ara, el sector social ha despertat. Per primera vegada s’inicien vagues, s’organitzen col·lectius i s’alça la veu. La veu d’aquelles que cuidem, de les que estem al costat dels qui ningú confia, que aixequem el telèfon per trucar a qui no truca ningú, que anem a casa dels invisibles, atenem qui no té on anar i per moltes coses que ens passin, sempre hi som. I ho fem una vegada i un altre, sense distinció ni miraments. Potser aquesta càrrega de disponibilitat és el que ens impossibilita per reclamar els nostres drets, no ho sé. Però també voldria reforçar que portem fent tot això amb una professionalització aclaparadora. Perquè lo nostre és un ofici, no una afició ni un voluntariat. Tenim estudis, formacions i experiència de sobra per poder reivindicar-nos com un sector professional.

Una de les dificultats que ens enfrontem és que som un àmbit laboral exageradament dividit entre administracions, fundacions, associacions, cooperatives i mil convenis laborals diferents. Els col·legis professionals tampoc aglutinen una majoria de treballadores i tot això fa que ens sigui difícil trobar-nos com a sector general d’atenció a les persones. Per tant, el pensament d’una possible coordinació entre tothom es volatilitza i es difumina. Entenc que això a la Administració General ja li convé. Perquè ens manté suplicant almoina en forma de subvencions provocant la precarietat laboral i les condicions pèssimes de treball.

Ara ja s’ha arribat a un punt de no retorn. Perquè aquesta crisi ens ha fet estellar. Hem d’acompanyar situacions, amb recursos inexistents per donar sortida a les problemàtiques i això crea frustració entre les persones ateses i les professionals. No tenim ni gestionem habitatges d’emergència, els bancs d’aliments estan saturats, la població atesa ha augmentat, les situacions de salut mental han empitjorat, la bretxa entre classes ha augmentat, els preus dels lloguers s’han disparat, els nostres sous són miserables, etc.

Ja és hora que de veritat és valori el treball de cures, que l’atenció a les persones rebi el tracte professionalitzador que es mereix i es disposi dels recursos per poder fer front amb garanties a totes les necessitats de la població. I evidentment, que les remuneracions de les professionals siguin dignes de la feina que fem.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Jordi Lleida
1.
El plantejament erroni del actual model d'intervenció i atenció social de casa nostra, és que és obsolet i està basat en l'atenció individualitzada, on la formació encara és més obsoleta, juntament amb la precarietat i inoperància de politiques (i politics) socials comunitàries, preventives sistemiques en front el paternalisme assistencial present en els models d'atenció social de Catalunya. RRequerim d'accions i canvis de plantejament per fer front les noves situacions i problemàtiques socials, en d'innovar en l'acompanyament emocional i sociopersonal de les persones i dels col·lectius amb els que ara "contenim" més que acompanyem.
  • 2
  • 0

Comenta aquest article