L’accessibilitat és vida (10) No soc la teva inspiració

La societat porta repetint, una vegada i una altra, el missatge que tenir una diversitat funcional és quelcom dolent i que, alhora, et fa ser excepcional. Als mitjans també ho trobem reflectit quan, per exemple, s'utilitza la foto d'un home fort i musculat assegut a una cadira de rodes amb un text que et diu “quina és la teva excusa per no anar al gimnàs?”, o la imatge d'una dona utilitzant unes cames prostètiques somrient a càmera i el missatge que et diu “l'única discapacitat a la vida és una mala actitud”.

Aquesta és la gran mentida que comentava l'activista australiana Stella Young en el seu TEDTalk més reconegut. I és que el secret a crits és que tenir una diversitat funcional no et fa ésser excepcional, ni poderós, ni un campió. Però sobretot, no t'haurien de considerar mai una font d'inspiració només pel sol fet de tenir una discapacitat.

I aquí és on entra el concepte “porno inspiracional”, on les persones amb una discapacitat són objectivitzades pel sol fet de tenir la discapacitat, en benefici de les persones que no en tenen cap. El propòsit és inspirar-te, motivar-te, i que sentis, en veure aquestes imatges o discursos, que la teva vida, tot i tenir coses dolentes, encara podria ser pitjor (podries ser el de la cadira). En definitiva, ajudar-te a posar la teva vida en perspectiva i, finalment, animar-te a anar al gimnàs, o a somriure al metro quan vas a treballar.

Però, igual que la Stella Young al seu públic, a tu, lector, et pregunto: i si ets tu aquest home o dona que surt a la foto? Quan s'han assumit sempre expectatives tan baixes per a les persones amb diversitat funcional, és fàcil caure en el discurs de l'admiració envers aquest col·lectiu només pel sol fet d'anar a comprar, anar al gimnàs o sortir del llit cada dia. I ens trobem que la gent amb entusiasme ens diu: “Com t'ho fas? Jo si fos tu no podria”; o després de fer un espectacle al supermercat i que et caigui mitja prestatgeria de paquets de xocolata a terra i demanis disculpes al reposador, aquest et digui “No passa res! A mi sí que em sap greu la teva situació, és d'admirar!”. Aquests comentaris, que volen ser compliments, són fruit d'aquesta gran mentida perpetuada.

Stella Young deia “hem de rebutjar la idea que les activitats normals que fan les persones amb discapacitat han de ser considerades extraordinàries només a causa de la seva discapacitat”. I, si us hi fixeu, les persones que surten en aquestes imatges tampoc fan res d'extraordinari, somriuen i són felices anant al gimnàs.

Volem representació als mitjans però no a qualsevol preu. Volem veure'ns en fotos que exemplifiquen el que és tenir un cos humà bonic en la seva imperfecció i estar al món amb ell. Les nostres experiències tenen un impacte únic pel simple fet de tenir un cos amb necessitats, particularitats i preferències; un cos que es cansa, té gana i està malalt. I sí, a vegades no ho tenim fàcil i hem de fer front a problemes d'accessibilitat o ens frustrem perquè el nostre cos no funciona de la manera que voldríem. Però les persones amb diversitat funcional tan sols vivim la nostra vida de la millor manera que sabem.

Així que la pròxima vegada que sentis gratitud cap a tu mateix després de veure una persona amb una diversitat funcional, pregunta't i analitza si darrere aquest sentiment hi ha un rerefons d'admiració, llàstima o pena pel fet que aquesta persona tingui una discapacitat. I aprèn, sense sentir-te afortunat a costa de la situació d'algú.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article