Salut mental i suport psicosocial a la comunitat: fent camí cap a la felicitat


Fa un mes vam estar sabedors de l’acord de govern per aprovar un Pacte Nacional per la Salut Mental i emocional amb el consens de tot el sector per impulsar un model d’atenció integral i comunitari a tot el territori, en especial a joves i col·lectius més vulnerables. Més recentment, en declaracions del conseller de Salut, Josep Maria Argimon, hem estat sabedors de mesures concretes que fan que puguem sentir realment una gran esperança.

Per fi ens dirigim cap al millor camí en la cura de la salut mental, un camí que ens durà més a prop d’aconseguir la felicitat per a les persones afectades per un problema de salut mental i per a les seves famílies, ja que el model del qual venim ens ha generat un enorme patiment, sobretot a les persones més vulnerables.

El passat mes d’abril, Civio.es va publicar un interessant i curós article d’investigació titulat 35 Años después del cierre de los antigues psiquiátricos: la reforma aún sin terminar’ , en el qual es posava de manifest com la reforma psiquiàtrica que es va aprovar l’any 1986, en la qual es determinava el tancament dels antics psiquiàtrics i la reconversió a un model d’atenció comunitària on les persones afectades poguessin tenir suport al seu propi entorn i sense allunyar-se de les seves famílies, no s’havia complert. L’article explica que l’Estat espanyol és un dels països europeus amb el menor nombre de llits psiquiàtrics per cada 100.000 habitants, a causa del tancament de llits que va promoure aquella reforma psiquiàtrica, essent així un dels països pioners juntament amb Itàlia i Anglaterra.

Tot i així manté encara oberts 91 hospitals dedicats a la salut mental, amb un nombre molt elevat de llits, varis d’ells a Catalunya, on hi ha aproximadament 2.000 persones ingressades en Unitats de mitja i llarga estada hospitalària (MILLE). Malgrat que la Unió Europea ha tractat de revertir aquesta situació mitjançant fons estructurals, al menys 150 milions d’euros s’han invertit a renovar o construir institucions psiquiàtriques, institucions que contribueixen a incrementar l’estigma en salut mental. En alguns d’ells es produeixen vulneracions de drets, com les contencions mecàniques, que causen un trauma molt dolorós a les persones que les pateixen. 

Per contra, no s’han posat en marxa el recursos adequats perquè les persones puguin viure integrades de forma plena a la societat, ni s’ha posat a disposició els professionals necessaris per fer-ho possible. Aquesta falta de professionals i de recursos perpètua perjudica greument l’atenció a les persones amb trastorns mentals severs.

Abans de la pandèmia ja sabíem que un 25% de la població pot patir un trastorn mental en un moment de la seva vida, ara segur que són molts més. Sabem que almenys un 1% pateix un trastorn mental sever. Som un dels països amb menys llits de llarga estada però alhora amb menys professionals de la psicologia, de la psiquiatria, del treball social i d’altres disciplines necessàries per atendre la salut mental; amb menys recursos a la primària i molts pocs suports a domicili o pisos amb suport, ni residències. Ens hem de preguntar, com s’aguanta tot això? La conclusió sembla fàcil: gràcies a l’entorn de les persones, gairebé sempre familiar. Però, a quin preu?

Ens trobem amb dues cares de la mateixa moneda, per una banda aquelles persones que encara no han pogut sortir de la vida hospitalària psiquiàtrica, tot i estar estables, per manca de desplegament de suports intensius a la comunitat. Per a elles, la promesa d’un canvi de vida, fora de l’entorn hospitalari, encara no s’ha fet realitat. Els queden cinc o deu anys per poder fer realitat el seu somni si el govern va el suficientment ràpid per poder transformar d’una vegada per totes el model d’atenció a la salut mental.

I per a les famílies? Elles també han patit moltíssim. A vegades són famílies de persones que tenen un trastorn mental sever amb una discapacitat important derivada del seu trastorn mental. Són casos d’una gran complexitat que necessiten una gran atenció. I si no compten amb els suports necessaris, el seu dia a dia és enormement complicat.

L’altra cara de la moneda són les persones que estan al seu propi domicili i que no tenen el suport adequat perquè no s’ha desplegat tota l’atenció comunitària per fer-hi front. La majoria de recursos encara van als hospitals psiquiàtrics per la qual cosa no s’albiraven fins ara solucions per a les persones i les famílies. Famílies que es troben desbordades i esgotades. 

Les famílies han estat les cuidadores silencioses que han sustentat com han pogut l’atenció comunitària al nostre país, sense els coneixements ni la capacitat necessària en moltes ocasions.

A causa d’aquesta falta de suports es van veure obligades a autorganitzar-se en entitats on donar-se suport mutu i van crear serveis que poguessin alleugerir-les d’aquesta situació tan complexa. Amb els anys, aquestes entitats han creat serveis de suports a la comunitat professionalitzats, convertint-se en expertes en atenció comunitària, en la detecció de necessitats, en la lluita contra l’estigma i en la defensa dels drets de les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies. Un moviment sorgit d’entre les famílies i per a les famílies, que avui en dia ja és un moviment mixt, format també per les  persones amb experiència pròpia en salut mental. Qui millor que elles mateixes per defensar els seus drets i per posar de manifest les seves necessitats.

Tenint en compte l’experiència de tots aquests anys i les necessitats que detectem, és fonamental posar en marxa suports psicosocials a la comunitat, directament a l’entorn de la pròpia persona afectada i al de la seva família cuidadora. Suports a domicili, a la pròpia llar, en mini residències, al lloc de treball i en tots els àmbits de vida de la persona afectada i el seu entorn cuidador. Una figura que esdevé clau és la de l’acompanyant, per tal de facilitar el dia a dia de la persona i el seu entorn.

El que més necessitem en aquests moments en salut mental és que es desplegui d’una vegada per totes una estructura organitzativa i de funcionament que permeti un ampli ventall de suports psicosocials a la comunitat per acompanyar les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies al seu propi entorn: la comunitat. Donar resposta a les seves necessitats per poder tenir la mateixa oportunitat de viure una vida plena, lliure, saludable i feliç com la resta de persones i famílies que conformen la nostra societat.

La Covid-19 ha vingut a canviar-ho tot. Ha estat un malson i ha afectat també greument la salut mental de molts adolescents i joves. Però la Covid-19 també ha mostrat una veritat que ja ningú pot negar: la urgent necessitat de dedicar els recursos adequats a l’atenció de la salut mental i la necessitat que aquesta atenció sigui, abans de res, comunitària.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article