Comunitat, modernitat i poder

Avui s'enceten els treballs del III Congrés de l'Acció Social a la Universitat de Vic, sota el lema 'Serveis socials i acció comunitària: promoció i prevenció'. Un títol que sintetitza l'objectiu de reconversió professional dels serveis socials en la línia de treballar per apoderar comunitats com a element d'identitat tècnica, més que no la de contenir o frenar processos d'accentuació de les precarietats entre els grups socials més afectats per situacions de vulnerabilitat i/o exclusió social. El motiu de prioritzar l'acció comunitària com a eix vertebrador de l'acció social és la hipòtesi que l'apoderament comunitari constitueix l'argamassa social a partir de la qual s'incrementen les oportunitats de prosperitat individual i col·lectiva. Seguint aquest interès reflexiu del congrés, en l'article que segueix abordo el concepte de comunitat des de la perspectiva de la seva evolució com a idea al fil de la modernitat, a fi de contextualitzar-lo i acotar-lo conceptualment. “

Dit molt resumidament: la idea de comunitat ha seguit una evolució històrica d'acord amb el cicle que comprèn la premodernitat, la modernitat, i la modernitat reflexiva. Per entendre'ns sense estendre'ns: en condicions premodernes (prerevolucionàries), el concepte remet a relacions estàtiques i estamentals subjectes a relacions de dominació (la família patriarcal extensa, els gremis, les relacions de servitud respecte del senyor, la parròquia). La progressiva hegemonia del capitalisme com a element estructurant de les relacions socials fa esclatar el món estamental donat per descomptat. A partir del segle XVIII, amb les primeres revolucions polítiques d'inspiració democràtica (americana, francesa), però especialment entre el XIX fins als anys seixanta del segle XX, el programa polític modern s'orienta permanentment al canvi social i segueix (amb autèntica devoció) la màxima del progrés. L'industrialisme marca el ritme del canvi. L'experiència humana es bifurca entre el món del treball i el sosteniment de l'univers privat de la família. La modernitat prescriu l'alliberament de l'individu de les comunitats tradicionals (premodernes). Políticament parlant, la perspectiva liberal visualitza les relacions socials en termes de contracte entre individus formalment iguals davant de la llei, a la que se sotmeten per consentiment. Però el socialisme ja assenyala que la qüestió de la desigualtat representa un problema per a les oportunitats d'exercir fàcticament la llibertat.

Efectivament, en la primera etapa de la modernització industrial i fins ben entrat el segle XX, el món del treball ubicat en fàbriques i barris passa a ser la infraestructura social de la “massa” desprotegida, en què s'estructuren relacions de solidaritats bàsiques orientades a l'emancipació. El socialisme situa l'autorealització personal en el marc de la fraternitat i així dona peu a la gènesi de la comunitat en tant que àmbit de relacions primàries de solidaritat orientades a l'emancipació. Aquesta és la base del poder polític del món obrer: la trinxera defensiva o contrapoder enfront dels efectes socialment desestructurants de les relacions de poder capitalistes. La socialdemocràcia alemanya i l'anarquisme català en constitueixen exemples històrics fefaents.

El conflicte entre capital i treball i el pas per la II Guerra Mundial delimiten l'escenari de la configuració de l'Estat del Benestar a Occident. Malgrat les seves successives crisis per qüestions de sostenibilitat i per la disputa política a dreta i esquerra sobre l'abast dels sistemes públics de benestar, diferents fórmules d'Estat del Benestar encara ara regeixen les societats occidentals. El seu motiu de fons és protegir les vides en la cosa bàsica material. Aquesta ha estat la prerrogativa fonamental de les polítiques públiques del benestar. En aquest sentit, n'hi ha quatre de nuclears que arrelen en el precepte d'assegurar unes condicions dignes d'existència: les relatives a la salut, l'educació, l'habitatge i la suficiència econòmica. Però el cert és que, també, en la mesura que l'estat destina recursos a protegir condicions bàsiques de vida, la trinxera defensiva del món propi del treball tendeix a esfumar-se perquè ja no és funcional per assegurar una protecció col·lectiva pròpia. L'Estat del Benestar tal com l'hem conegut és producte de la conflictivitat social per blocs socials del període de la modernització occidental, cicle que s'esgota els anys setanta del segle XX.

Ara nosaltres vivim immersos en el procés que autors de referència com Ulrich Beck, Anthony Giddens, Scott Lash o Jürgen Habermas han qualificat de “modernitat reflexiva”. Es tracta de l'acceleració i la radicalització de la modernització impulsades pel sistema tecnoeconòmic, que impregna les nostres societats d'un clima cultural d'individualització normativa, en què predomina la màxima de l'autodeterminació personal de manera distintiva a la del progrés. És a dir, si en la modernitat al progrés s'hi havia d'arribar per l'acció de blocs socials, en la modernitat reflexiva l'aspiració a l'autonomia personal es condueix per la via de la construcció de la pròpia biografia.

Les condicions històrico-estructurals que afermen el clima cultural de la individualització tenen els seus punts d'inflexió en: 1) la crisi del petroli de 1973 i el posterior cicle de reconversió del model productiu capitalista en tres línies: reconversions industrials a gran escala, fragmentació i inici de deslocalització de processos productius, terciarització de l'economia; 2) durant els 70 i 80, el punt de partida de la consciència dels límits de sostenibilitat del sistema per la seva pròpia evolució, magistralment descrit en l'Informe Meadows (Club de Roma, 1972), i que representa una gran amenaça universal contra la vida; 3) a partir dels 90 i fins a l'actualitat, la globalització de l'economia per la capacitat de gestió a distància i a temps real gràcies a la tecnologia internet, la disseminació global de les cadenes de valor i la financiarització de l'economia, això és: l'evolució d'un tipus de capitalisme desvinculat de l'economia productiva, principal causa de la “Gran Recessió” de 2008.

Les principals conseqüències socials amb efectes polítics d'aquest cicle de recomposició sistèmica capitalista són: 1) l'afebliment accelerat de la capacitat de negociació col·lectiva del moviment obrer (pels processos de deslocalització productiva i la fragmentació de les condicions del mercat de treball); 2) la debilitat de l'Estat en tant que espai de poder territorialment fixat (per la globalització dels fluxos econòmics); 3) la disminució de la capacitat de mediació i representativitat de les institucions socials, en particular dels universos familiars (que es fragmenten i diversifiquen), el sindicalisme (a causa de la pèrdua d'homogeneïtat interna de la classe obrera), les organitzacions polítiques (per la crisi de legitimitat de la democràcia representativa), les estructures comunitàries veïnals (per la concentració de necessitats socials en zones segregades) i els mitjans de comunicació convencionals (per la competitivitat de les xarxes socials com a fonts d'informació de lliure accés).

Així, el conjunt acumulat d'aquestes condicions històrico-estructurals combinades amb el procés cultural d'individualització produeixen el que autors de referència com Zygmunt Bauman, Richard Sennett o Robert Putnam expressen com la “Gran Desvinculació”, això és, la tendència a la desagregació dels grans blocs socials i l'afebliment dels vincles comunitaris. Des d'aquesta perspectiva sociològica, però, la individualització no és producte d'una tendència cultural generada per la pròpia voluntat dels individus, sinó que és conseqüència de les condicions estructurals del darrer mig segle; és la seva expressió subjectiva.

Arribats a aquest punt, podem afirmar que les tendències a la individualització es combinen amb la necessitat de protecció social per a àmplies capes de la població, entre altres coses per una de fonamental: el treball ja no és la garantia d'inclusió social que havia estat fins al darrer terç del segle XX. El dilema és que tothom aspira a l'autonomia, però alhora tem la desprotecció. I no hi ha possibilitat de saber-se (ni de sentir-se) protegit si no és a partir d'una concepció col·lectiva del sistema social. És per això que l'Estat del Benestar té una mala salut de ferro: perquè continua essent un mecanisme imprescindible per procurar un mínim de cohesió social entre els efectes tendencialment desestructurants de les forces del mercat. I en això, l'element sociològicament rellevant —i un repte majúscul de gestió política— és com procurar el valor de l'autonomia personal entre relacions d'interdependència en un context de creixent diversificació social.

Per concloure, l'actual ressorgiment de la idea de comunitat beu directament d'aquests dilemes. Ara la noció és reinterpretada en condicions de modernitat reflexiva: ens remet a una visió integrativa, democràtica i personalment acollidora de les relacions socials. La comunitat és una forma bàsica d'estructuració social en què prevalen els llaços primaris —afectius— de connexió interpersonal, l'autoreconeixement del grup i els valors de la relació social en si mateixa. El seu mecanisme de regulació és el compromís grupal afermat per una moral compartida subjecta a interaccions personals que són bàsicament quotidianes i presencials. Les comunitats garanteixen vincles sense els quals es corre el risc de caure en una permanent fragilitat vital, vulnerabilitat social i pèrdua de sentit de la pròpia existència; constitueixen la integració individual en un nosaltres que abona el marc de sentit de l'existència individual. Però atenció, avui a diferència d'ahir, la qüestió clau és que pensem la comunitat partint de la base que proporciona protecció i apoderament col·lectiu, però alhora pretenem que esquivi la possibilitat que contingui dominació. Raó per la qual formar part de comunitats —i del fet de construir-les— esdevé un acte volitiu que no tenia la mateixa intensitat o no existia com a motivació en les condicions donades sobre les comunitats pròpies dels cicles premodern i en bona part modern. Insistim: la qüestió central, i el dilema a voltes extenuant, és que en el marc de la individualització normativa propi de la modernitat en l'actual etapa (reflexiva) formar part de comunitats i sostenir-les esdevé en si mateix un acte reflexiu, no donat, no preestablert, no mecànic.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article