Què tot us vagi bé!

“Que trobis tot allò que busques// Que et sigui lleu la direcció// I vinguin plens de melodies els nous dies// Que siguis fort// Que tot el vagi bé...” (Txarango, ‘Que tot et vagi bé’)

“Cada comienzo es una oportunidad” (Casa Armonía, Educació Musical)

“En la distancia fuimos uno. En la rutina fuimos extraordinarios. En los días más oscuros, fuimos héroes” (Introducció a la versió de la cançó de ‘Heroes’" de David Bowie, 2020)

Hi ha moments en les diverses institucions que treballen i acompanyen a persones que arriba el buit. El buit més clar i contundent que conec és el de les escoles i instituts a l'agost. O el llit en l'habitació d'un hospital. O la cadira del menjador en una residència de la, mal anomenada, tercera edat. El buit pot provocar neguit, por, incertesa però també alegria. Quan aquest buit és sa, provoca alegria i enyor però no tristesa.

La vida fluctua, és un moviment continu de canvis, d'estabilitats i de zones de confort que no ens conviden a arriscar-nos i sortir d'elles. Per fer-ho ens hem d'aturar a pensar, planificar, reflexionar. Llavors arriba el buit del salt cap endavant, cap a no saber que passarà i quins canvis provocarà.

Als CRAE hi ha moments de buit, de llits i habitacions buides, no pels permisos, ni per les vacances o colònies d'estiu. Si no pels retorns, els desinternaments o els canvis de centres o de mesures en certs casos. Com gestionem aquests buits? Ja no només en nosaltres mateixos com a professionals, sinó també en els infants que resten, que fa temps que estan a les nostres institucions i veuen com altres van marxant i ells encara estan. Com poder parlar d'aquest fet, posar paraules i emocions que ajudin i acompanyin i que siguin respectuoses amb els que marxen i amb els que es queden, un altre cop, de nou.

Com a professional, sobta el buit, el canvi constant i pensar en la possible immediatesa d'ocupar-lo amb futurs nens i nenes. Sobta que no existeixi un temps per pair aquest buit, per poder parlar-ho i gestionar-lo. Sobta sentir que aquest temps serà curt i el buit serà ocupat de nou i tot tornarà a rodar de nou. I tornarem a encetar de nou amb els nostres sistemes, rutines i maneres de fer i acompanyar, com si l'anterior ja hagués passat fa molt temps. Com si el buit que hi és, que es mostra present, fos un element més del canvi, de la incertesa del canvi i la seva voluptuositat.

Sense temps per aturar-se, el buit omple les institucions i els cors de les persones que hi viuen en ells (els professionals i artesans, ja és un altre cantar). Persones que van conviure amb els que ara no hi són, per diferents circumstàncies i que ara han de mirar el buit deixat i readaptar-se a la nova situació o desitjar-la per a ella. Establir noves formes de relació o mantenir aquelles que hi tenia i que feia que tot fos estable, conegut i que formaven part de la seva zona de confort i de tranquil·litat. Com repensar aquest buit que es deixa en les persones que han viscut molts altres buits i que es planteja la pregunta del quan i per què ell o ella no...

Escoltar el buit, les reflexions, acompanyar les llàgrimes i les possibles paraules del “i si...”, assumir el buit que tornarà a ser ocupat, recordar la figura d'aquell que no hi és ara i donar presència als records, respectar-ho i fer entendre que tots els processos són diferents i diversos com les persones que hi som. Que en algun moment, sense un temps marcat, arribarà el seu buit, el seu retorn o el seu canvi desitjat i incomprès en aquest present, en què li toca estar i pair el buit que ha deixat l'altre, aquell amb qui ha compartit, jocs, mirades, moments i que donava sentit al fet de sostenir les circumstàncies que hi compartien i que els hi costava comprendre sobre el fet d'estar al centre i les seves raons...

A aquest buit que cal pensar i pausar no només es veu en les festes d'acomiadament, en els àlbums fotogràfics que es donen, en les bosses i maletes donades amb les diferents pertinences aglutinades durant el temps viscut o en les diferents signatures dels companys i companyes, d'educadors i educadores, ni els acomiadaments més individualitzats dels tutors o tutores que han compartit aquest procés i temps i que han passat de desconeguts a possibles referents futurs. El buit que cal pausar, repensar i parlar és el dels petits gestos improvisats, aquells que surten del cor, de l'empatia i de la part resilient que tots i totes elles tenen, de les abraçades, dels petons o de voler compartir un últim conte, un últim dibuix, taller amb ells o elles, un últim acompanyament als somnis.

Són els moments de reconeixement de l'altre, del seu procés i de diferenciació del propi. Moments que permeten respectar a l'altre i assumir la realitat que, l'endemà, el buit arribarà no només a aquella habitació o al centre, sinó a l'ànima d'aquells i aquelles que, de forma espontània i sense demanar res a canvi, van decidir estar i ser-hi present en aquell moment, sense pensar quan i perquè no ell o ella.