Estigmes, posicionaments i mirades

Les persones que treballem en l'educació social, acostumem a treballar amb aquells col·lectius que la societat exclou, menysté o nega. Sigui quin sigui l'àmbit d'acció, veiem com la societat prejutja, jutja o estigmatitza un col·lectiu pel simple fet de ser “diferent” o “inadaptat”. Sabem com n'és de dura la tasca d'explicar, convèncer i facilitar eines per tal que el fet desconegut no es percebi com un enemic sinó com una part més de la societat, que s'ha de normalitzar i integrar.

Però què passa quan l'estigma ve de la pròpia persona treballadora? Què fem quan, dins el mateix àmbit, estigmatitzem a un col·lectiu? A priori, potser, penseu que això no passa. Som educadores socials, nosaltres integrem, no etiquetem! He de confessar que a mi també m'ha costat de creure, però, dia rere dia, segueixo veient aquest fet que em preocupa i pel qual treballo cada dia per intentar desmuntar.

Actualment treballo en un Centre Residencial d'Educació Intensiva (CREI). Per tota la gent que treballa en l’àmbit de la infància i adolescència en risc no cal explicar a què em dedico. Per tota la resta, simplificaré dient que en el centre on treballo atenem a joves d'entre 12 i 18 anys, tutelades per l'administració, que presenten algun tipus de trastorn de conducta. Si has llegit fins aquí, potser conscient o inconscientment ja has elaborat el primer estigma “ui, joves conflictives” o, qui sap, potser en surt més d'un com “agressives”, “que dur treballar-hi”, “ui, a més, noies!”... Però aquesta és només l'etiqueta que els hi han posat, la realitat és que són joves amb mil virtuts, sobretot la fortalesa, que fan el que poden amb el que tenen. Joves que han tingut una vida molt complicada i que les seves decisions, sovint desencertades a ulls dels altres, les han abocat a situacions encara més dures, entrant en espirals difícils de sortir. Necessiten ajuda i suport, necessiten una “altra mirada”, una mirada que els permeti tornar a confiar en elles, recuperar l'autoestima i poder crear nous projectes. Això, com a mínim, és el que intentem cada dia.

El problema amb el qual ens trobem sovint és que l'estigma amb el qual han entrat al centre, les segueix també un cop fora. I el més greu és que, a més, en surten doblement estigmatitzades; un, amb el que venien (”agressives”, “promiscues”, “conflictives”, “escapolistes”, “boges”...) i l'altre, ser “noies de CREI”. Per tant, d'entrada, ja tenen tres barreres per saltar, perquè no podem negar que, avui dia, ser noia, encara és també una barrera.

Què ens passa com a educadores socials quan davant una proposta pel nostre servei d'una noia que ha passat primer per CREI, ens espantem? Què ens passa quan d'entrada, ens mirem la proposta amb desconfiança? Què ens passa quan la rebem amb mirada estigmatitzadora? Doncs passa el que és previsible, que les persones responem a l'estigma, si em veus així, sóc així.

Per tant, obro la reflexió per a qui la vulgui agafar. És possible que l'èxit en la intervenció sigui la mirada que els oferim? El lloc en què col·loquem l'altre? És possible que una persona pugui canviar només si li oferim una oportunitat sincera? Que fugint de les etiquetes, rascant en la façana, trobem el que realment són? És possible que la millora o el retrocés també depengui de nosaltres, com a adults responsables? La meva experiència em diu que sí, que tot això és possible, per tant, animo a tothom a trencar un cop més les barreres, les etiquetes i els estigmes i oferir un espai amable a totes i cada una de les persones que ens trobem al camí.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Mercè Barcelona
1.

Felicitats per l'article!!

  • 0
  • 0

Comenta aquest article