Acció comunitària a barris vulnerables

Escric aquestes línies mentre paeixo les reflexions i les experiències compartides en el 3er Congrés de l'Acció Social (Inclusió.cat) que amb el títol Serveis Socials i Acció Comunitària: promoció i prevenció s'acaba de tancar a Vic.

Reflexions i presentacions, totes elles interessants i que recomano, que per trajectòria personal i per encàrrec professional em fan fer la següent pregunta: És o pot ser l'acció comunitària (o el treball social comunitari) una eina útil per la transformació dels barris més vulnerables de Catalunya?

A Vic, la nova consellera de Drets Socials, Violant Cervera, ja ens va anunciar algunes noves línies del seu departament que mereixen un seguiment acurat i interessat; l'impuls de l'acció comunitària com diu el Pla Estratègic de Serveis Socials, la incorporació de les polítiques d'habitatge en les polítiques de drets socials, o la creació de l'Agència Integrada de Social i Sanitària.

Coincideixen en el temps els canvis en el Govern de la Generalitat i les seves conselleries amb l'impuls, esperem que definitiu, dels Plans locals d'acció comunitària per la inclusió social (PLACI) i amb la creació de nous programes adreçats a la transformació social dels barris per part d'institucions com la Diputació de Barcelona (barris i comunitats) o l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

En general doncs, bones notícies pel treball social i comunitari en els barris vulnerables. Tenim un cert alineament polític i institucional, consens professional i podríem comptar amb més recursos. Ara, com fer que tinguin impacte real en les comunitats d'aquests barris vulnerables aquestes noves polítiques és un repte molt més majúscul del que es podria esperar i ens hauria de preocupar al conjunt de professionals que treballem en defensa de l'interès públic (administració, tercer sector, ...).

Si l'estratègia principal de l'acció comunitària, si l'encàrrec dels “serveis socials”, és i ha de ser reforçar les comunitats existents en la nostra societat, o promoure la creació de comunitats allà on no n'hi ha de creades, com ho fem en barris on bona part de la seva viu socialment exclosa des de fa anys? Com construïm comunitat amb persones que no se senten part de cap comunitat? Com construïm comunitat amb persones que pateixen per tenir o mantenir l'habitatge, que no poden pagar els subministraments o que malviuen amb feines d'hores o petites prestacions?

Si identifiquem i caracteritzem els actuals barris vulnerables a Catalunya seguint la pauta que ha anat marcant l'Institut d'Estudis  Regionals i Metropolitans ens trobem que comparteixen un seguit d'elements; pobresa, atur, baix nivell d'instrucció, mancances estructurals, d'equipaments i habitacionals, o afebliment associatiu i alta renovació de la seva composició social en els darrers 25 anys.

Tots aquests elements compartits mereixen un article d'anàlisi per si sols i justifiquen que l'acció comunitària tingui un abast sensiblement diferent del que es podria despendre d'aplicar les propostes bàsiques del treball social comunitari.

Les polítiques socials adreçades als barris més vulnerables no poden estar marcades per la metàfora de la manta (allò de què si et tapes el cos es destapen els peus). El treball social comunitari ha de ser compatible amb les polítiques socials més estructurals. Partint de la reflexió i la metodologia del treball social comunitari, que referència persones i reforça comunitats, cal mantenir i incrementar les polítiques d'accés a l'habitatge, de rehabilitació d'edificis i espais públics, d'eficiència energètica, de convivència i veïnatge, d'accés a l'educació al llarg de la vida i, sobretot, de garantia de rendes.

No podem sobrecarregar l'encàrrec. El treball comunitari és una aposta per reforçar les relacions, però per si sol no pot canviar les realitats estructurals dels barris vulnerables i les condicions materials de vida de la seva gent. El treball comunitari és important i pot fer el que pot fer. Però sobretot ha d'implicar un canvi de mirada, de perspectiva i d'actuació professional i ciutadana.

Hem de tenir molta cura en com impulsem l'acció comunitària. Si persones i professionals perceben que és una “moda” o que impulsant-la els serveis socials deixem de fer altres coses necessàries per al dia a dia de la gent, el treball comunitari ho tindrà molt difícil, i en els barris vulnerables encara més.

Si, és moment d'acció comunitària, és el moment d'un canvi, estic convençut, però com deia el poeta Mario Benedetti al poema Táctica y estrategia: “No nos vendamos simulacros!”. Fem-ho bé, reforcem les polítiques socials amb una mirada comunitària.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article