El Servei d’Atenció a Domicili: Drets invulnerables que cal defensar

El mes de febrer publicava l’article Externalització del servei d’atenció a domicili: privatització encoberta?, per denunciar públicament la precarització laboral de les treballadores del Servei d’Atenció a Domicili (SAD). Tal com advertia, des que les administracions públiques han privatitzat el SAD, les seves treballadores i els usuaris i usuàries han passat a ser víctimes d’unes estructures de dominació mercantil que, obstinades en la fórmula de sumar en beneficis, esdevenen usurpadores d’un dret de la ciutadania.

El Servei d’Atenció a les Persones no és beneficència, sinó un dret que en el cas dels serveis socials, tal com assevera la Núria Gibert i Dasca, són dels pocs serveis obligatoris en l’àmbit municipal. Per tant, lluny d’acció caritativa, el SAD i qualsevol recurs dels serveis socials són un dret, malgrat la confusió entre l’assistència i el prejudici de l'assistencialisme. Dit això, aquest article té per objectiu informar les persones usuàries del servei de quins són els seus drets i com lluitar quan aquests es vulneren. 

Cal saber que totes les subcontractacions del SAD es regeixen per uns “plecs de condicions tècniques i administratives” en què es recullen les clàusules d’obligat acompliment per part de les empreses i consorcis als quals l’administració pública ha encomanat la gestió del servei. Certament, la majoria de les obligacions compleixen amb el Conveni col·lectiu d’empreses d’atenció domiciliària de Catalunya malgrat que, una vegada signats els contractes, ambdues parts poden transferir els seus compromisos a l’oblit i la negligència. Un clar exemple es troba a l’article d’opinió titulat Afectada de 91 anys, publicat a elgarrotxi.cat, en què es constata la realitat de moltes persones que aquest estiu veuran com durant les vacances de les seves cuidadores, aquestes seran substituïdes per treballadores sense formació ni titulació, incomplint així el conveni col·lectiu de la Generalitat i posant en risc la vida de les persones cuidades, com assenyala l’autora de l’article.

Cal tenir en compte que, a més, no sempre els informaran de la persona que vindrà al seu domicili i moltes treballadores arribaran soles sense l'obligada presentació per part de la coordinadora ni dels plans de treball. Tot això en el millor dels casos, perquè la fraudulència de les accions no estan subjectes només a períodes vacacionals o baixes laborals, sinó que s’estenen en les contractacions i serveis durant la resta de l’any com a dinàmica integrada. Tanmateix, a moltes persones se’ls apliquen canvis d’horaris sense previ avís, poden quedar-se sense el servei durant dies, o cobrir-lo de forma parcial; exceptuant aquells casos en els quals, directament, els canvien la treballadora o els donen de baixa.

A més a més, a final de mes les persones més afortunades rebran una factura del servei, a diferència d’aquelles que s’hauran de conformar amb un rebut bancari sense detallar ni les hores ni el tipus de servei. En aquest sentit, correspon assenyalar que el SAD es divideix en dos àmbits: el servei de suport a la llar i el servei d’atenció a la persona, però tenen un cost diferent i són efectuats per dos rols professionals ben diferenciats: auxiliars de la llar i treballadores familiars. En el primer cas, el preu de l’hora del servei i els salaris de les treballadores són més baixos que en l’atenció a la persona. D’aquí l’astúcia d’algunes empreses i consorcis quan contracten auxiliars de la llar per atendre serveis a domicili d’atenció a la persona, pagant un import més baix en salaris i cobrant el servei al preu establert.

Ara bé, de fórmules mercantils n’hi ha moltes, com l’enginyosa idea del 50+10 aplicat pel consorci d’Acció Social de la Garrotxa, que en els seus contractes del servei d’atenció domiciliària es detalla que: “La facturació dels serveis de SAD es farà en base a les hores realitzades de forma mensual. La unitat de mesura del servei és de 50 minuts efectius de servei al domicili i 10 minuts de temps de desplaçaments”. En altres paraules; la persona pagarà 60 minuts de servei malgrat que en rebrà 50 perquè el desplaçament de la treballadora anirà a càrrec seu. 

Tot plegat, una suma de vulneració de drets que cal denunciar públicament i a les administracions pertinents. De res servirà una trucada de queixa perquè, en penjar el telèfon, la nostra denúncia s’eclipsarà en meres lamentacions. Des del Sindicat SAD de Cuidadores Professionals Municipals, encoratgem les persones usuàries del SAD i les seves famílies a formalitzar les reclamacions, a fi que aquestes siguin ateses degudament. Per tant, cal deixar-ne constància “per escrit”, tant a l’empresa que gestiona el servei com a l’administració pública que ha encomanat la gestió. De fet, la notificació a l’empresa suposa només un acte de cordialitat, atès que el SAD és un servei públic i són els Ajuntaments i Consells Comarcals els titulars responsables. I el més important: cal registrar la carta de queixa i se’ls ha de remetre —en el mateix moment— una còpia amb el segell de registre i la data. Posteriorment, a l’empara del principi de transparència de l’administració pública, aquesta haurà d’expedir una resposta “per escrit” i, per descomptat, revertir la situació. 

Seguint els arguments del Toni Barbará, cal evitar les subcontractes i els paràsits del lucre. És per això que des del Sindicat SAD de Cuidadores Professionals Municipals, emplacem totes aquelles persones que així ho considerin a remetre’ns una còpia de les “queixes registrades” per tal de recuperar, d’una vegada per totes, els drets socials que ens han llevat.