La cura i els captiveris de les dones

La cura és una de tantes formes de captiveri que patim les dones. I no és una forma de parlar. 

A Espanya, el 80% de les persones que tenen cura de manera no professional d’una persona dependent són dones d’entre 45 i 64 anys. El 80% d’elles afirmen no sentir-se lliures per organitzar la seva pròpia vida, segons una enquesta realitzada per la Fundació Pere Tarrés.

La forta divisió sexual del treball explica aquest gran desequilibri entre els gèneres a l’hora d’assumir les tasques d’atenció als familiars dependents. La sobrecàrrega que sovint es genera a la vida d’aquestes dones és un fet constatat per les evidències empíriques, però no sempre és reconegut per les pròpies dones que ho pateixen. Els diferents estudis realitzats des de la Fundació Pere Tarrés al voltant de la qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals ens van posar en alerta sobre aquest fet. Des de fa uns anys, ens dediquem a estudiar com millorar la vida de les persones que cuiden, perquè considerem que és fonamental garantir el benestar de la persona cuidadora per poder garantir també el benestar de la persona dependent. Amb aquest motiu vam dissenyar una escala de valoració que ens va permetre conèixer com valoraven les mateixes persones cuidadores el seu benestar en diversos aspectes: físics, mentals, relacionals, recursos, autodeterminació i família.  

Els resultats de l’enquesta, realitzada l’any 2019 i basada en les autopercepcions de les persones cuidadores, van resultar preocupants: les persones cuidadores no professionals valoraven de mitjana la seva qualitat de vida en un 5,3 sobre 10, amb valors per sota de 5 en la dimensió emocional i en la d’autodeterminació personal. Però les entrevistes amb dones en aquestes circumstàncies ens van fer pensar que la situació era encara molt pitjor a la reconeguda ja que el 78% d’aquestes persones no tenien cap servei o ajut dedicat a elles com a cuidadores; moltes d’elles se sentien molt cansades (el 62%), amb por al futur (el 58%), sense temps lliure per a elles (el 79%) i amb poc temps per dedicar a altres membres de la seva família (el 59%) o als amics (el 77%). La gran majoria van reconèixer que necessitaven unes bones vacances (78%), una forma d’expressar que estàs esgotada física i mentalment. 

L'assumpció per part de gran part de les dones cuidadores (64%) que les tasques de cures són responsabilitat exclusiva d’elles pot ajudar-nos a entendre perquè, efectivament, existeix una tendència a minimitzar el seu malestar. Aquest fet s’evidencia clarament a l'última enquesta que hem realitzat durant l’any 2020, on s’han recollit tant percepcions subjectives com indicadors objectius de qualitat de vida. Així, s’observa que quan se’ls hi pregunta sobre el grau de satisfacció en relació al seu estat físic, el 60,41% de les persones cuidadores asseguren que estan entre molt i força satisfetes. Però en contraposició a aquesta percepció, els indicadors objectius relacionats amb la son, les visites mèdiques, les malalties, l’estrès o la medicació, entre d’altres, donen una valoració de 4,5 sobre 10. 

Per tenir una idea d’allò que implica cuidar gairebé en solitari i dels efectes que això té en les dones cal posar sobre la taula que la mitjana d’hores dedicades a la cura d’una persona depenent és de 14,6 hores al dia. Es pot entendre així que el 47% de les dones cuidadores que treballaven abans de cuidar hagin hagut de deixar la feina. Mentrestant, un 14,7% han vist incrementades les hores dedicades a la cura durant la pandèmia. 

Efectivament, la Covid-19 ha empitjorat notablement les condicions de vida del 87% de les persones cuidadores no professionals, i també de les dependents. En el cas de les primeres, especialment a nivell físic i emocional, com a conseqüència, en part, de la suspensió dels serveis d’atenció a la dependència, com ara els centres de dia o de nit o l'assistència domiciliària, o els de rehabilitació i cura, fet que ha anat empitjorant la situació de les persones dependents i agreujant els problemes de salut (més de la meitat de les persones cuidadores té diagnosticada alguna malaltia, lesió o dolor i es medica per això). 

Visibilitzar el malestar de les cures resulta fonamental perquè les pròpies cuidadores prenguin consciència de fins a quin punt necessiten el suport de l’entorn i dels serveis públics. Perquè com podem alliberar-nos de la sobrecàrrega si no sabem que som captives?