En nom de la crisi

Dues grans crisis en els darrers deu anys haurien de ser motiu suficient per posar-nos en estat d'alerta i interrogar-nos sobre quina funció tenen aquestes crisis? Crisi de què? Crisi per a qui? Potser hi ha quelcom que s'està anomenant com a crisi i que en realitat no ho és.

Una primera qüestió. Tot i que aquestes crisis han tingut orígens i respostes públiques molt diferents, hi ha quelcom del discurs neoliberal que es repeteix i s'aferma: un augment de la por a perdre la feina; una major culpabilització de les persones respecte a la situació en què es troben; un increment de la pressió sobre el seu rendiment laboral (coaching, talent, management personal, etc.); en definitiva... un augment de la precarització laboral.

Una segona qüestió. S'entenen les crisis com una qüestió temporal. És a dir, s'acaben superant. Es contraposa crisi amb normalitat. Això fa que la crisi funcioni bé —en termes de relat social— quan es munta sobre l'enyorança d'una realitat perduda. Una realitat que potser mai va existir com se la recorda.

Una tercera i darrera qüestió. Enmig d'aquest escenari de desànim generalitzat i individualitzador que és la crisi, no ha estat difícil afegir-hi la pròpia funció dels professionals de l'acció social. També en crisi davant la impotència del retrocés en drets socials. Ofegats en una realitat que ens supera.

Però en realitat l'acció social es troba atrapada en la falsa nostàlgia d'un temps passat millor. On es suposa que era capaç de corregir les desigualtats socials. S'enfronta a un mirall que li reflecteix impotència.

Per a Saul Karsz no és la crisi sanitària la que produeix aquesta situació (això n'és l'aparença), és la gestió d'aquesta crisi. La crisi no és sanitària, és del sistema social. La pèrdua de sentit dels professionals de l'acció social té a veure amb el nostre imaginari. Crisi per allò que ens agradaria que passés i no passa. Aquesta gerra d'aigua freda serveix per repensar la nostra posició davant la crisi.

L'acció social és imprescindible, però cal fer el dol de la il·lusió que seríem capaços de resoldre els problemes de la gent. Que deixem de nomenar com a crisi allò que opera com a imaginari de salvadors i que en realitat afebleix la nostra capacitat de resposta col·lectiva. Que en el seu lloc, comenci a operar la capacitat d'inventar col·lectivament noves economies transformadores.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article