La Llei General de Comunicació Audiovisual i les inèrcies televisives

La nova Llei General de Comunicació Audiovisual, en fase de tramitació i que impulsa el Govern espanyol a través del Ministeri d'Afers Econòmics i Transformació Digital, és motiu de discussió pel seu caràcter centralista, per com vol regular les plataformes, per com ha de ser el suport a la producció o pel finançament de RTVE. Si deixem de banda els temes que dominen el debat polític i ens fixem en la qüestió cabdal de l'accessibilitat o dels drets dels grups socials diferenciats, un cop més observem molta lletra i molt de compromís, que caldrà veure com acaba casant amb les inèrcies televisives.

En el segon tràmit d'audiència d'aquest juliol el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) ha ampliat les seves esmenes a la futura llei, amb un argumentari a favor d'una comunicació audiovisual accessible i inclusiva. Amb bon criteri ha aconseguit que, en el principi general de la llei relatiu a la dignitat humana, també es vetlli per una comunicació audiovisual que no discrimini per raons de discapacitat. També reclama, entre altres punts, que els continguts dels webs i aplicacions per a mòbils siguin accessibles per a tothom. En l'avantprojecte del Govern espanyol, posa només que aquests serveis seran “gradualment accessibles”, en comptes d'“accessibles” i prou.

Un aspecte molt actual, que lliga amb la pandèmia de la Covid-19, està recollit en el punt 3 de l'article 99 de l'avantprojecte. El text explicita la garantia que la informació audiovisual en situacions d'emergència, catàstrofes, crisis massives de salut pública —“i altres desastres”, reclama el CERMI― sigui accessible. Si en els propers anys, es produeix una alarma sobrevinguda com el confinament de la població pel coronavirus, caldrà veure que acaba passant a les televisions. Si bé és cert, que en el període 2020-2021 hem vist molta interpretació en llengües de signes, les inèrcies televisives han fet que la reacció dels operadors no sempre fos prou ràpida ni diligent.

La ponència ‘Persones sordes, pandèmia i accessibilitat’, presentada en el VIII Seminari de la Llengua de Signes Catalana, organitzat per la Fesoca el juny passat, ja va documentar els problemes d'accessibilitat viscuts. Només fent un buidatge dels comptes de Twitter més representatius de la comunitat sorda catalana dels 100 primers dies, des que el març de 2020 Pedro Sánchez va decretar l'estat d'alarma, es van comptabilitzar 201 missatges de queixa per manca d'informació accessible. Els principals problemes van ser per falta d'intèrprets a les primeres rodes de premsa del govern de la Generalitat o perquè la finestra amb què es difonia per televisió era petita, inadequada o mal dissenyada.

Em consta que gràcies a la Fesoca i a la insistència de Xavier Moral, responsable de la Llengua de Signes Catalana (LSC) a la direcció general de Política Lingüística, es van corregir els problemes televisius, davant la inèrcia de la televisió pública i del govern en general. Però aquest no va ser l'únic esforç que es va fer des de Catalunya. En el seminari esmentat, el propi Moral va explicar que “davant l'emergència comunicativa general”, va sorgir una nova terminologia sobre la Covid-19 que també havia d'estar disponible per al públic sord. Per això i malgrat la complicació que suposava fer-ho durant el confinament, l'abril del 2020 un equip de tres persones (Santi Frigola, Berta Frigola i Pablo Navarro) van fer una gravació d'urgència, en només cinc dies, del vocabulari principal de la Covid-19 en Llengua de Signes Catalana. El projecte es va ampliar, més endavant, incorporant-hi els neologismes mèdics, en una edició del lèxic essencial sobre el coronavirus.

La bona acollida que ha tingut aquest vocabulari en llengua de signes sobre la Covid-19, tant en el Servei d'Emergències Mèdiques (SEM) com en el món de la interpretació en llengua de signes a tot Espanya, constata que des de Catalunya es poden liderar projectes d'accessibilitat audiovisual. Per aquesta raó, sobta que en l'avantprojecte de llei se citi sempre el Centro de Normalización Lingüística de la Lengua de Signos Española i el Centro Español del Subtitulado y la Audiodescripción (CESyA) com a òrgans únics de referència. No hem d'oblidar que la Llengua de Signes Catalana (LSC) és una llengua diferenciada de la Llengua de Signes Española (LSE). En les 125 pàgines del text legal que s'està tramitant, però, no m'ha semblat veure ni una sola menció a la LSC ni a l'especificitat catalana.

La part més substantiva sobre l'accessibilitat de la nova llei són les obligacions que ha de complir cada canal de televisió. Augmenten els requisits actuals. El CERMI exigeix un mínim del 85% dels continguts subtitulats en obert (95%, a les televisions públiques); un mínim de 20 hores setmanals en llengua de signes a les televisions (30 hores, a les públiques) i un mínim de 20 hores setmanals audiodescrites (30 hores, a les públiques). L'avantprojecte contempla 80 per cent de subtitulació en obert (90%, a les públiques); cinc hores setmanals en llengua de signes i cinc en audiodescripció (15 hores, a les televisions públiques de cadascuna de les modalitats).

Totes aquestes quotes legals són molt vistoses, però es produeixen incompliments reiterats sense que passi res; o bé, es difon la llengua de signes en programes i hores de baixa audiència. Segons el CESyA, cadenes com Gol, Divinity, DMAX i Ten TV són alguns dels operadors que les últimes temporades més s'han saltat la llei. Malgrat els progressos generals i els esforços fets per moltes altres cadenes, l'accessibilitat topa sovint amb unes inèrcies televisives que fan complicat continuar avançant.