Un minut de silenci

Avui és un dia trist perquè ens deixa una persona estimada i enamorada de la professió. Amb ella se'n van una muntanya de projectes, d'il·lusions i d'energia. El somriure amb el qual ens contagiava cada matí i amb el que estirava a les persones a qui atenia, quedarà per sempre més en el record col·lectiu. El seu saber fer, es quedarà entre nosaltres en tant que els qui la vam conèixer seguim aquí, però s'anirà diluint en el temps com una porció de sucre al cafè. Les noves generacions envejaran als qui vam tenir l'oportunitat de treballar amb ella i a partir d'aquí ens tocarà conviure amb l'enorme buit que ha deixat i aprendre a caminar sense ella. A estones oblidarem que ja no hi és, però en altres moments ens envairà la ràbia, la frustració o la desesperació i la temptació de tirar la tovallola serà massa gran. Voldrem seguir els seus passos, també ens plantejarem deixar de ser-hi, donar-nos per vençuts i posar punt final.

Faig referència als que marxen, als que van marxar i als que marxaran. Parlo d'una escena que es repeteix massa sovint i que s'ha normalitzat d'una forma gairebé grollera. Generacions de professionals que surten de les seves formacions acadèmiques carregades de projectes i d'il·lusions, però que (massa) d'hora acaben esclafades per les inèrcies existents i que (entre totes) sostenim. Generacions de professionals que descobreixen de seguida la distància existent entre el món acadèmic i el professional, la distància existent entre el que fem i el que diem que fem. Obro parèntesi: si amb això últim que he escrit ets de les que pensen que la solució implica només revisar el model acadèmic, enhorabona, perquè vol dir que no has entès res! Formes part del grup de persones que mira, però que no veu, que deixa parlar, però que no escolta. Tanco parèntesi.

Si estiguéssim parlant de la mort, no ens quedaria gaire més opció que celebrar la vida i reforçar el record dels qui ja no hi són.

Si del que estem parlant és de gent que deixa la professió a causa de les seves condicions laborals, a la pressió que li toca sostenir, a l'encàrrec rebut i a les múltiples perversions que podem trobar en el sistema, la cosa ja és més greu. Penso que ha arribat l'hora que ens replantegem si ser professional ha de ser sinònim de supervivència i penso que ha arribat l'hora de què ens ho replantegem de forma activa. Hi ha tota una sèrie d'institucions i d'eines que haurien de ser les encarregades de vetllar per la dignificació i professionalització del nostre sector. Però el que és indiscutible és que les persones som el motor d'aquestes eines i aquestes institucions, ningú les farà funcionar per nosaltres. Algú ha quantificat el valor del talent que es perd cada dia? Cada vegada que un professional s'allunya el nostre sector és un desastre qualitatiu. Carreres professionals cada cop més breus ens porten a un escenari devastador..., com volem saber cap a on anem, si perdem les referències de l'on venim?

Uns perquè ho fan i els altres perquè ho permeten. No podem seguir posant-nos de perfil davant de determinades situacions, necessitem que el capital humà no marxi. La possibilitat de canviar alguna cosa i la responsabilitat de fer-ho, passa per cada una de nosaltres. I tu, què hi pots fer?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article