Un somriure a temps

Arran d'alguna experiència viscuda recentment, avui ens agradaria compartir algunes reflexions sobre un recurs molt utilitzat a l'hora de controlar o modificar certes conductes en societat: el càstig.

Nosaltres acostumem a donar un valor, una connotació, unes característiques i un significat a la realitat en la qual convivim, sovint classificant-la en alguns dualismes com correcte-incorrecte, bo-dolent, positiu-negatiu. Gràcies a això decidim no cridar al transport públic, per exemple, com a símbol de respecte i, per tant, identifiquem això com una bona conducta.

No entrarem en la percepció o el control que tingui cadascú de la seva pròpia conducta, però sí ens centrarem en un aspecte força habitual, en el fet d'intentar controlar la conducta d'una altra persona, ja sigui per un aspecte personal (mare, pare o persona responsable d'un infant o adult) o professional (mestres, monitors, especialistes, etc.).

Tenim la sensació que la majoria de conductes bones, positives, adequades, etc. —tenint en compte l'aspecte subjectiu del terme— passen desapercebudes davant de nosaltres sense gaires conseqüències. Com el que toca és parlar fluix al transport públic i no cridar, quan passa, no donem cap mena d'atenció a aquest fet, fent que sigui una cosa normalitzada. En canvi, si de sobte algú crida o comença a insultar o a realitzar alguna conducta identificada com a disruptiva, se centra tota l'atenció en aquell moment i, davant la necessitat que tot torni a la “normalitat”, entren tot un conjunt de tècniques que intenten modular aquella conducta no adequada.

Aquests recursos poden ser múltiples i molt diversos, però hi ha un força usual que ens crida particularment l'atenció. És freqüent que davant una situació així comencin a venir un conglomerat d'amenaces, de privació de privilegis i de conseqüències negatives (normalment descontextualitzades) dirigides a la persona per tal que pari de fer allò que considerem inadequat. Així doncs, pot ser que davant la situació anterior, la persona que ha cridat es quedi sense veure la tele a la nit, sense postres després de sopar o sense el suport del seu referent perquè s'ha enfadat i no li dirigeix la paraula.

Som conscients de la immensitat de factors que poden influenciar en un context així i de les múltiples opcions que es poden desenvolupar arran d'aquesta situació, però sí que creiem que davant d'això és freqüent que apareguin sensacions de culpabilitat, de responsabilitat, de vergonya, etc. a totes les persones implicades, ja que no considerem que això pugui esdevenir un moment agradable per a ningú.

És per aquest motiu que plantegem el següent. Quan s'actua davant la conducta ja realitzada utilitzem una estratègia reactiva que pot provocar situacions similars a la descrita anteriorment i que, de forma regular, no resulta agradable. Però... i si fem servir tècniques preventives? No podem saber la millor manera d'actuar davant una conducta disruptiva, però sí que sabem que si evitem que es produeixi no caldrà viure aquella situació. Ara arriba la gran pregunta, com?

Us convidem a canviar el focus i parar atenció a totes les conductes positives que es donen al llarg del dia, a oferir un feedback de les mateixes a les persones del nostre voltant, a canviar una discussió per un somriure a temps i a convertir allò “normal” en coses extraordinàries. Què us sembla? Comencem?