Soc en tal i algú compta amb mi: entitats socials i autoestima

El filòsof Josep Maria Esquirol ens explica: “Esborrar el nom i assassinar el jo van junts. Una amiga que, gairebé sense aixopluc, se sentia cada cop més colpida pel sofriment i la impotència, em deia: “Espero no perdre el nom”. Tant de bo que no el perdi mai, perquè no deixi de ser anomenada, considerada. Tant de bo que no perdi mai aquest primer abric que és també l'última esperança”.

En la història dels humans hem vist ben sovint com s'elimina o s'esvaeix la personalitat d'algú canviant-li el nom per un número marcat a la pell, o fent que només sigui un més d'una llarga llista uniformadora, o anomenant-lo de manera indeterminada. Hi ha força gent en el nostre entorn que viu amb el nom difuminat, convertit en intranscendent per als altres i, consegüentment, per a si mateix.

Quan a l'escola o fins i tot dins la família algú amb autoritat i en presència de companys o de germans diu i repeteix amb to sever coses com ara ‘No sé pas què en farem, de tu!’ o ‘Amb tu no es pot anar enlloc’ o ‘Ets un perfecte inútil!’ s'està obtenint que nois i noies convertits en homes i dones es vegin perduts en el mateix mapa interior i en l'horitzó que els envolta, com l'amiga de l'escriptor. Quants ‘No sóc res ni ningú per a ningú’ viuen ocults als nostres barris com a fruit d'aquests menysteniments!

Tots sabem que la pertinença social identifica i situa. Tant de bo tothom se sentís reconegut i actiu en els cercles que l'envolten: com a fill o filla de la família que l'estima, veí o veïna del veïnat que el coneix i hi compta, company o companya del lloc de feina on passa les hores, partícip de l'entitat a què s'ha inscrit...

És un fet que a les entitats socials arriben persones amb l'anhel íntim —real, encara que sigui ocult i sovint únic— de superar baixes autoafirmacions i autoestimes. Si en els primers moments de contacte hi troben caliu de benvinguda i convit de romandre-hi, s'encoratjaran per quedar-s'hi, endegaran el camí d'autoestima per al qual no tenien prou ‘benzina’ i s'incorporaran ben aviat —ara sí, plenament— a la raó de ser del col·lectiu que l'acull. Per això és tan important que les entitats socials prevegem situacions semblants i disposem d'espais d'acollida o de protocols de rebuda que comptin amb aquesta avinentesa. L'experiència ens mostra que és una tasca gens insòlita en el decurs de l'acció social i comunitària.

La Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana ofereix espais de convivència en català a persones que volen acostar-se a la nostra llengua. És el projecte Xerrem Junts. A més dels objectius referits a llengua, cohesió social i país, les trobades setmanals incideixen positivament en dos aspectes, el de la rellevància personal, remarcada per l'interès i l'empatia que s'hi generen, i el de la millora de l'autoestima pel fet que avancen exitosament en la competència per usar el català que cercaven; dos elements constatables en les valoracions que fan de l'activitat i que generalment no eren explícits en començar-la, però hi eren. El ‘nosaltres’ social en què s'han immers els qui ho necessitaven els ha estat, de ben segur, una bona ajuda.

En general les entitats socials no posem el creixement de l'autoestima com a objectiu explícit del nostre ideari, encara que estiguem sempre en disposició d'ajudar-hi. La realitat actual, però, és que hi ha força fallides de realització humana i de comunicació empàtica en àmbits com el familiar, social o laboral, fallides agreujades per la reclusió exigida per la pandèmia, que poden dur a la pèrdua d'identitat i de motius per viure. Ens correspon, per responsabilitat social, tenir-ho avui més en compte, de manera que no solament tinguem les portes obertes, sinó que també ‘sortim’ a convidar qui de manera tímida o insegura s'acosti a nosaltres amb la voluntat de ser algú i ser algú útil en aquest món.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article