Estiu 2021: un agost per (NO) oblidar


Temps de canícula i —déjà-vu— estacional (de vacances per qui pugui). Temps aquell quan les autèntiques notícies eren escasses i els mitjans omplien espais a base dels intranscendents “fulletons” d'estiu. Allò, però, està canviant profundament des de la irrupció de la Covid-19 i aquest any més, i més llarg.

La simple enumeració del llistat de notícies “dolentes” en curs fa esgarrifar. En un menú desordenat trobem: la cinquena onada pandèmica descontrolada, els preus inabordables per triplicat de la llum o els màxims dels carburants, els desnonaments persistents, l'escalfament global amb contundents avisos d'onada de calor i d'incendis forestals, terratrèmols sísmics a Haití i de polítics a Afganistan, els salaris que són ja més aviat minientrades puntuals, els contractes, més que precaris, efímers; els ERTO amb insomni a data límit, pasteres amb morts que toquen costes i d'altres que ja no, etc.

Quan alguna legislació ha avançat, a dures penes, com pot ser el cas de la llei d'eutanàsia, la de la interrupció voluntària de l'embaràs o la llei contra la violència masclista; apareix sempre una mena de contraofensiva reaccionària en forma de neoconservadorisme i d'objectors de consciència (quina ocurrència!), que volen malmetre l'exercici real d'aquests avenços jurídics, de drets que ja eren i que ara ja són vigents.

La llista es pot allargar fins a la depressió. I parlant de trastorns, partiments i malalties mentals, ja és un fet que la Covid-19 ha rebentat el fràgil estat de les assistències sanitàries i del personal sanitari. No només l'estat de l'atenció primària entesa com a tal —no la barrera telefònica—, sinó també de l'especialitzada i la dels hospitals, així com l'atenció de la salut mental, per descomptat, amb una crida explícita per l'increment de suïcidis. Un abandonament d'una crueltat tolerada, programada, impune i desconeguda. Per nosaltres, la malifeta darrera i no menor és una resolució del CatSalut del 20 de juliol, on es justifica i es dóna cobertura a la no-assistència mèdica. En principis per uns mesos, diuen, i a veure que tal. A veure quants morts deixem pel camí dels eufemismes. N'hem escrit coses aquí, al Social.cat.

Tot això ens passa amb governs, allà i aquí, dits progressistes i quasi d'esquerres, perquè cal acceptar que podria ser encara pitjor amb unes dretes desbocades i un feixisme revifat i exultant. Aquesta conjunció comporta malalties, patiments i entronitza contravalors capitalistes i l'hegemonia de la submissió social als mercats. Una evidència a destacar: les desigualtats creixents de manera brutal. Totes elles. Les de gènere un cop més en mans de la violència i la discriminació, les que penalitzen franges d'edat, sigui joves o grans; les desigualtats per l'origen, incloent-hi el més abjecte racisme. Per damunt encara, les desigualtats socioeconòmiques que es descarnen en unes diferències insuportables per inhumanes.

A la pràctica assistim la dicotomia elemental: explotat versus explotadors. Hi ha dues situacions-tipus: aquelles persones que miren l'endemà amb bons ulls, fins i tot amb mantres emprenedors i mercantils per les oportunitats obertes, o aquelles que miren només l'avui i com sobreviure cada dia, perquè tenen bloquejada la possibilitat de somiar. O dit d'altra manera: els que miren allò seu, que s'acomoden, instal·len, escapen, prosperen; i les que se saben condemnades de sortida i han après, o no, que no hi ha sortida individual i que la col·lectiva és dura i s'aconsegueix a força de lluita i perseverança.

Avui he volgut parlar seriosament de salut i no tant de sanitat. La sanitat pública és a l'UCI i en perill d'extinció, en mans dels interessos mercantils suportats per directrius polítiques neoliberals sense anestèsia. Veurem si la porten a un estat irreversible i ens expliquen a sobre les meravelles del sistema caritatiu ‘made in USA’.

Però hi ha esperança, segur. Som moltes les que diem que prou de rondinar o queixar-se i més alçar-se i denunciar per escrit la conculcació dels nostres drets.Paga la pena, permeteu-me una espurna d'humor, oblidar la “tragèdia Messi” i lluitar de debò. Sí, per aquell llistat inicial de determinants socials que són els que faran que puguem parlar d'una societat digna, justa, necessària, solidària i, a la fi, saludable. Salut, aigua fresca i ventalls!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article