Un vincle efectiu entre allò social i allò sanitari

Sembla que, aquesta vegada, sí. El compromís d'Esquerra i Junts per la creació d'una “Agència Social i Sanitària per a les persones, com a gestora del conjunt dels recursos sociosanitaris per a la gent gran i la diversitat funcional, participada pels departaments d'Afers Socials i Salut, i que compti amb la participació del món local, com a instrument per garantir un model d'atenció amb visió comunitària i transversal”, tal com diu l'acord que signaren els dos partits de la coalició governamental, es percep com a ferm. Fa ja unes quantes dècades que parlem d'aquest imprescindible vincle entre els sistemes de salut i serveis socials i, el que és ben cert, és que hi hem avançat ben poc.

La pandèmia, especialment durant les terribles setmanes de març, abril i maig del 2020, va posar de manifest l'enorme feblesa del nostre sistema de serveis socials i la incapacitat del sistema de salut de protegir de manera adequada les persones que vivien en residències, tant de persones grans com de persones amb discapacitat. El cas de les persones grans fou especialment dramàtic, amb milers de morts a les residències i sense que en aquests espais es pogués garantir la seguretat i la salut dels residents. La manca d'equips de protecció, que els sectors social i mercantil van reclamar amb insistència, la incapacitat per testar i rastrejar com a estratègia per a contenir la pandèmia, l'absència de respiradors per a pal·liar el patiment dels malalts i una presència dels metges del sistema públic insuficient, van evidenciar amb tota cruesa el fracàs col·lectiu que suposa no haver estat capaços de construir un sistema residencial que garantís la salut dels seus usuaris.

En l'àmbit de la discapacitat, la tragèdia no fou de la dimensió que es va esdevenir entre la gent gran, però l'absència d'equips de protecció, tests, rastreigs i suport mèdic, fou igual de desastrosa. El compromís dels professionals, dels equips directius i de les famílies del sector de la discapacitat, les dimensions de les residències i llars-residències i els perfils d'edat i patologies prèvies, evitaren l'acarnissament que es produí en l'àmbit de la gent gran. I, a partir de maig, quan el Departament de Salut assumí el control de les residències, la situació va començar a estabilitzar-se. La lliçó havia estat clara.

Ara bé, n'estem segurs que la resposta institucional adequada és la creació d'una Agència? És molt obvi que encara és aviat per saber-ho. Caldrà veure com es concreta la proposta, però la creació d'una agència pot tenir alguns riscos. D'entrada, afegim una tercera estructura al costat dels departaments de Salut i Afers Socials, i, en funció dels pressupostos i competències de l'Agència i els corresponents departaments, es podrien no resoldre les principals qüestions pendents i només afegir més trama administrativa a la ja existent. Ens preocupa també el desconeixement que té el sistema de salut envers la realitat de la discapacitat, en general, i de la discapacitat intel·lectual, en particular. També ho hem patit durant la pandèmia, amb protocols més pensats per a les residències de persones grans que no pas per a les de les persones amb discapacitat. I, finalment, els punts clau no estan tant en les superestructures, sinó en altres qüestions políticament no tan resolutives ni llamineres, però més determinants des del punt de vista de la qualitat de vida de les persones i la garantia del seu dret a la salut.

El moll de l'os del debat està en el finançament de les places de les residències i les llars-residències, en els sistemes de concertació i d'acreditació de les entitats que presten els serveis i en com des dels Centres d'Atenció Primària es garanteix la salut de les persones que viuen en aquests espais. L'actual finançament, desfasat i deficitari en la mesura que no té en compte els costos reals dels serveis, no garanteix ni salaris dignes ni condicions laborals adequades, ni el manteniment de les instal·lacions, ni les amortitzacions de les corresponents inversions, i posa en risc la viabilitat de les entitats del Tercer Sector Social que presten aquests serveis públics des de la iniciativa social. Les ràtios de professionals, inclosos els sanitaris que correspongui, s'han d'incrementar, el sistema públic de salut ha d'entomar les seves responsabilitats i els centres d'atenció primària responsabilitzar-se de l'atenció sanitària dels residents. I és que ens ventem que tenim un sistema de salut universal, tipus Beveridge, però exclou, en la pràctica, a les persones que viuen en residències.

I és clar, cal un sistema d'informació integrat, on la informació social i sanitària de les persones estigui interconnectada, i sigui accessible per als professionals d'un sistema i l'altre; cal una bona coordinació territorial i que el conjunt de serveis, prestacions, equipaments i professionals estigui ben enxarxat. Tenim algunes experiències locals i comarcals, que certament són inspiradores en aquest sentit.

Ara bé, no aspirem a medicalitzar les residències i les llars-residències. Al contrari, aspirem a avançar en un model residencial de base més comunitària i inclusiva per a les persones amb discapacitat, que fomenti, en la mesura del possible, i amb tots els suports que fan falta, la vida independent, i que contempli l'envelliment prematur d'aquestes persones. Es tracta d'un dels drets més elementals de les persones amb discapacitat que proclama la Convenció de les Nacions Unides.

En qualsevol cas, estarem alerta en la concreció de la idea de la creació de l'Agència i ens posem a disposició del Govern i el Parlament per tal que la nostra veu sigui tinguda en compte.