Estiu o les abraçades perdudes

Arriba l'estiu i als diferents centres residencials s'enceten noves relacions i vinculacions. S'estableixen noves rutines i els límits es dibuixen des d'un altre lloc, des d'una forma diferent de l'establerta durant la resta del curs: la convivència. Igual que en algunes llars de famílies "estandarditzades", la convivència es converteix en una eina important de relació, vinculació i de posar límits que durant el curs escolar s'ha realitzat des d'un altre vessant, on la convivència no era el primer recurs relacional.

Amb les escoles tancades i reutilitzats els seus edificis per fer casals d'estiu i altres tipus d'activitats d'oci, les relacions s'estableixen des de l'estiu, des del temps d'oci i des de la pura convivència, establint-se moments únics d'aprenentatge i d'exemples educatius, tant per als i les menors com per als educadors i les educadores que el poden viure i gaudir. Apareixen descobriments de formes de ser dels infants i aquests descobreixen noves formes de ser d'alguns educadors i algunes educadores. Com passa en les diferents llars "estandarditzades" del món i que tothom acabem acceptant.

Es produeixen sortides a platges i piscines, a rierols i gorgs, sortides nocturnes de pel·lícules o, simplement, passejos a la recerca d'un gelat. Sortides a la muntanya o petits fragments d'un camí de ronda... Sortides que fan passar l'estiu i el temps, d'una altra manera i que reforcen el vincle i el fet de tornar a sentir la vida a prop, sense prejudicis i poder observar diferents moments de la vida, del ser i de la persona. Tornar a tenir la possibilitat de conviure des de la visibilitat vital que ens ofereix la vida, l'energia que ens envolta i que forma part de tots nosaltres. Com els pot passar a les famílies "estandarditzades" amb qui convivim.

I arriben les sortides amb famílies amigues i els partits de futbol improvisats amb altres joves desconeguts o pujades a mitja tarda al Montseny que acaben nocturnes i escoltant a algú preocupat per l'estat del seu gos. O jocs de taula, d'infants i adults, on passen les hores, o la visualització de pel·lícules o sèries que ja no es veuen, si no tens un canal de streaming o, simplement, petits moments on es pot parlar del concepte "normalitat" o del respecte. Moments únics i diferents, acompanyats de tallers culinaris o treballs manuals que fan que les relacions siguin més naturals i horitzontals i oblidem la natural verticalitat que existeix en les institucions que tracten amb persones. Com passa en algunes famílies "estandarditzades" que tots tenim al cap quan arriba l'estiu.

Tots aquests moments fan que la convivència i la relació estival als Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE), sigui diferent de la resta del curs i es puguin establir vincles, relacions d'una manera diferent d'aquelles que s'estableixen durant el curs escolar. I arriben els bivacs o les colònies on, sense treballar conscientment, es treballen les relacions personals i tota una sèrie de valors que fan que tot sigui diferent, on es guanya en responsabilitat amb l'altre i amb un mateix. Un espai únic on tothom creix i on es crea una línia molt fina d'aprenentatge horitzontal i es va perdent la mirada vertical institucional. Un espai d'aprenentatge comú, per a tots, entre tots que recorda a les vacances "estandarditzades" que una majoria han pogut viure o poden reconèixer com a pròpia, una vegada com a mínim a la vida.

Però tot això és feina, feina planificada des de les diferents direccions que dirigeixen els Centres Residencials d'Acció Educativa o que es poden proposar en les diferents assemblees d'adolescents que es realitzen en alguns CRAE. Per què als CRAE, com a les famílies "estandarditzades" també arriba l'estiu per als seus professionals i per als seus infants, i aquests moments són durs per a tots, però més visibles en els infants que acullen aquestes institucions, ja que per la seva motxilla personal i per la seva edat, no porten bé les pèrdues i absències d'aquelles persones i professionals que han estat la seva referència durant l'any o els anys. I quan els infants marxen de permisos amb els seus familiars, els i les professionals pateixen per com els hi anirà, desitjant que, sobretot, els hi vagi bé.

I és llavors, només llavors, en aquestes absències estivals, quan es troben a faltar les abraçades que ja no es poden donar, aquelles que han tranquil·litzat, que han acompanyat en moments difícils i que ara, simplement, estan perdudes durant un temps determinat i que, abans, et permetien, simplement, caminar en i cap a la vida.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article