Receptari per sortir d’una situació de sensellarisme. Saviesa sumada.

Abans de començar.

Sempre he cregut en la comunitat i el seu poder; sobretot en la suma de coneixements, el famós "capital humà" (tot el que porta la paraula capital sona malament, no?). I per tal d'escriure aquest article, he volgut amarar-me de les veritats de les companyes i socialitzar-les. Saviesa sumada.

He optat per crear una mena d'escrit participatiu/experiment amb gasosa, fent la següent pregunta a persones del meu voltant:

- Què fa falta per sortir d'una situació de sensellarisme?

Si, ja sé que és una mica trampa perquè no especifico quin tipus de situació, ni pregunto per factors estructurals o personals particularment. Cadascú tenim la nostra pròpia recepta, i és en això que em vull centrar; en la percepció personal, moltes vegades impregnada de l'experiència viscuda.

Treballadores del món social, voluntàries i usuàries de serveis compartirem els nostres sabers; veiem com va aquest experiment.

Sumant saviesa

A la porta d'entrada de l'edifici, pregunto a la Pato i ella em respon molt seriosament: fa falta determinació, perseverança, paciència, i dotar a les persones d'habilitats i capacitats; però per damunt de tot, es necessita una gran injecció d'autoestima. Just després baixant les escales, la Roser parla de tenir algú al costat que et doni la confiança que no tens; que t'empenyi quan estiguis "enfonsat en la merda" i et digui : ei, que te'n pots sortir.

Al despatx del fons del passadís em rep la Irene. Ella opta per la sensibilització perquè ningú quedi exclòs i creu en la importància de teixir una xarxa de suport. Assegura que el mite de "només cal voluntat per sortir del carrer" és absoluta i rotundament fals.

A la cuina em trobo la Patricia, que després de pensar uns minutets diu que és important tenir saviesa, prendre coratge i ser capaç de proposar-te deixar el carrer. Però afegeix que si no t'estimes a tu mateixa no podràs sortir de la situació.

Torno a pujar a la sala del primer pis i allà el Jesús reclama recursos que s'adeqüin a les necessitats específiques de les persones, ja que cada persona és un món. Paral·lelament, s'ha d'acompanyar i empoderar a les persones en els seus processos. No tot serveix per a tothom. I en la mateixa línia, l'Andrea (que ha pujat per demanar les claus del pati) demana l'adaptació real dels recursos i que "l'atenció centrada en la persona" no sigui només un eslògan; i evidentment habitatge digne per a tothom.

L'Amàlia, però, ens parla de la importància de tenir o adquirir habilitats socials. Tanmateix remarca que no es tracta només d'això, sinó que és la suma de molts factors i actors. I un d'aquests factors, diu la Jéssica (que també ha pujat a portar uns tiquets de compra), és la manca de voluntat política que aposti pel dret a l'habitatge, i això passa per invertir diners en les persones i no en els bancs. I de la mateixa manera pensa en Manuel, que diu que no existeix voluntat de la classe política governant.

Al despatx del davant, el Kike em comenta que no hi ha una solució universal, però que per descomptat es necessita un canvi estructural (accés real a l’habitatge, un mercat de treball inclusiu i no precari); afegeix que també es tracta de la capacitat personal de demanar ajuda i trobar un acompanyament positiu. I per positiva la visió del José, que amb un somriure a la cara diu que s'ha de lluitar pels nostres drets.

Al passadís em trobo amb l'Ahmed, qui creu que s'ha de lluitar i buscar una feina sigui com sigui; i puntualitza que donar entrepans i menjar no és la solució sinó que no fa més que cronificar la pobresa.

Davant de les dutxes de dones hi son la Irenny i la Núria. Per la primera, són essencials la seva Fe en Déu, les amistats i passejar per la natura: centrar-se i reflexionar. Per la segona, l'acompanyament és clau; a part, reivindica que les coses bàsiques estiguin a l'abast de tothom: - que sense una casa, menjar, dormir, no es pot realitzar cap projecte vital- . I, per descomptat, reduir la burocràcia.

Travesso el carrer i entro al servei de dutxes i rober. Allà m'il.lumino i envio un àudio de whatsapp al David, que em contesta instantàniament: per a ell és indispensable un acompanyament integral, però sempre partint de la voluntat de totes les parts implicades, sobretot la de la mateixa persona.

I doncs, mentre acabo de posar una rentadora, penso que queda prou clar com no hi ha mai una recepta única per a sortir d'una situació de sensellarisme. A cadascú li va bé el que li va bé... i es necessiten canvis estructurals profunds.

Per cert! Ara que hi penso, ningú aporta cap argument basat a obrir més albergs, o habilitar poliesportius i naus industrials. Per què serà?

Apa doncs, les solucions sembla que ja les tenim; llavors, ens hi posem? S'hi posen?