La ideologia subjectivista

En els darrers 40 anys s'ha anat produint un canvi de plantejament en l'evolució dels moviments socials: el que va de la projecció col·lectiva d'una causa sobre el poder polític a la formulació d'una causa en primera persona, i des d'aquesta, per l'agregació electiva de persones que comparteixen una mateixa o similar definició biogràfica, sobre el poder. L'estratègia del primer plantejament pretenia el canvi sistèmic de les relacions de poder per tal de produir un canvi en les condicions de vida; la segona protagonitza un moviment invers: el canvi en la pròpia dinàmica de vida constitueix el pas previ necessari per promoure qualsevol pauta de canvi social sistèmic. La primera pensava en termes d'objectivitat; la segona expressa subjectivitats. D'una banda, l'agent de canvi constituïa un agregat social organitzat, compactament actiu i orientat al futur; de l'altra, la tendència és a construir històries de vida victimitzades per situacions generals definides com a injustes o no inclusives. Aquí, l'objectiu estratègic és guanyar el reconeixement i l'acomodació en els sistemes d'organització social i política de les democràcies liberals.

Una part substancial de l'acció col·lectiva pròpia de la política reivindicativa s'orientava al canvi de sistemes durant la major part del segle XX. El conflicte polític es concentrava fonamentalment en la distribució de la producció de riquesa, essent aquesta el fonament de l'estructuració social. La tensió es referia a la mecànica del poder continguda en el sistema d'autoritat política (l'estat), sobre el qual es lliurava la batalla de la redistribució. El deux ex machina de la conflictivitat era la idea de progrés, perspectiva que compartien tant les dinàmiques de canvi en les democràcies consolidades com les energies insurgents de la descolonització.

A Occident el cicle de protestes dels anys seixanta marquen en els moviments socials un canvi substantiu d'orientació: un nou corrent llibertari sacseja les pautes de conformitat socialment establertes i institucionalment promogudes. La perspectiva del progrés continua marcant el ritme de les aspiracions col·lectives. Però del que es tracta ara és de quina orientació han de prendre els objectius progressistes en funció no només de cobrir les necessitats per viure, sinó també en relació als projectes de com viure. Des de llavors la disputa sobre el programa progressista trena dues dimensions: la de les condicions materials d'existència i, d'una manera singular a partir d'aleshores, la de l'expressivitat que es declina en termes de lliure determinació personal. La primera és condició de possibilitat per a la segona. Si no es pot assegurar la vida (l'és), no té sentit pràctic preguntar-se per l'orientació que aquesta ha de prendre (l'ha de ser), això és: el projecte de vida.

Amb tot, la tesi és que durant gairebé el darrer mig segle sobre aquesta tendència d'acció col·lectiva es va consolidant un nou clima ideològic: el subjectivisme. L'autodeterminació personal va prenent el lloc central de la conflictivitat política a les posicions definides per grans col·lectivitats estandarditzades (de classe, nacionals, de grans categories socials). Es tracta d'una transició progressiva que no desplaça completament les conflictivitats polítiques posicionals relatives a les condicions materials de vida i/o a les demandes de reconeixement de diferències (com en el cas del moviment feminista convencional o el moviment pels drets civils de referència nord-americana), però que no obstant això tendeix a anar-les desplaçant de la centralitat discursiva en l'evolució dels moviments socials. De tal manera que la conflictivitat que en bona part del segle XX es (re)presentava per blocs socials, ara es (re)presenta principalment per històries de vida. S'aprofundeix en la idea de política en primera persona, sistematitzada particularment per Petra Kelly i els primers Die Grünen (Els Verds) alemanys. Això és: en els plantejaments del moviment alternatiu, feminista i ecologista dels anys setanta i vuitanta del segle XX, la política en primera persona significava portar una vida exemplar (congruent) amb els canvis a produir sobre el sistema que l'acció reivindicativa declarava pretendre. Ara, seguint aquest fil, la individuació de la pròpia posició política en base a l'autodeterminació personal condueix a la construcció de comunitats electives d'acció a la recerca de reconeixement institucional. En aquest sentit, el poder passa de ser objecte d'assalt a objecte de modulació.

La ideologia subjectivista idealitza el propi cos en tant que "territori" d'una acció autoreferida. La lliure determinació personal beu de condicions objectives i/o biològiques (sexuals, fenotípiques, de posició socioeconòmica, de cicle de vida, funcionals), o bé de definicions pròpiament culturals (de gènere, d'adscripció o adhesió cultural ètnica, de les identitats nacionals o racialitzades). En el marc de la panòplia indefinida (per extensiva) de les autodeterminacions possibles, l'eix discursiu és la individuació de les propies circumstàncies i la construcció de sentit de la mateixa persona. L'articulació personal de sentit es torna política per les confluències electives amb altres projectes de vida, generant comunitats fonamentades en l'adhesió a una identitat compartida que reforça les formulacions personals reflexives en curs. Els objectius polítics són profundament reformistes, no revolucionaris segons l'accepció clàssica del terme característica dels segles XIX i XX. Estan centrats en la recerca de reconeixement i protecció institucional vers l'expressió de la mateixa diferència o situació de vida. No podria ser d'una altra manera, perquè el ventall de possibilitats personals en procés d'autodeterminació té per efecte (no deliberat) l'aprofundiment de la desagregació de les similituds pròpies (objectivades) dels grans agregats socials, els quals han estat històricament l'argamassa necessària per als canvis revolucionaris de sistema.

I és que la ideologia subjectivista porta incorporada una important contradicció. Queda clar que durant la major part de la història moderna el conflicte social ha estat suportat per un "nosaltres" extensiu de similituds, que en termes generals compartia experiències de vida i una consciència política àmpliament compartida. A l'ensems, les institucions socials vehiculaven la configuració de les identitats i l'articulació dels projectes d'acció (per exemple, sindicats, associacions veïnals, partits polítics, ateneus, parròquies, municipalitats, mitjans de comunicació). Actualment, però, tota la recerca en ciències socials coincideix en mostrar que les nostres societats es troben més atomitzades i orgànicament desvinculades. I si, en aquestes condicions, els grans agregats socials ja no constitueixen una base col·lectiva susceptible de mobilitzar-se "compactament" i perdurable en favor del canvi, l'estratègia més plausible a seguir és la reconfiguració de l'acció mitjançant la personalització del conflicte com a única alternativa reivindicativa immediata possible. Així, l'evolució dels moviments socials tendeix a caracteritzar-se per nodrir-se de confluències d'energies individuals que conformen un "nosaltres" precari, a voltes ocasional, que corre constantment el perill de desbocar l'energia social de canvi per la seva dificultat a l'hora de prendre de referència referents normatius universals. La contradicció és que en el marc d'aquesta dinàmica es poden donar alhora episodis d'alta conflictivitat però baixa capacitat política de canvi social.