D’allò que en dèiem fer de metge

Temps durs per la sanitat, la salut, la medicina, a causa sí, de la pandèmia i de tantes patologies socioeconòmiques més. Assistim consternats, bocabadats, indignats, enrabiats, i algunes alçades com a poble en rebel·lia davant l'estratègia (cada dia més explícita) del Departament de Salut i tot el seu règim - estructura per acabar amb les anomenades visites presencials. Ara de manera provisional, demà definitiva.

És la tempesta perfecta. Mentre la sanitat pública es buida i ens salva, exhausta, deixant-se la pell, el sector privat es lucra i afila les urpes. La pandèmia és la coartada per accelerar i perpetrar un seguit de normes o d'ajustos de retallada sense pietat. S'aprofita l'estat de calamitat per escanyar el model d'assistència pública i apuntalar formes de treball llunyà, impersonal, falsament tecnològic, i així ja de tacada eliminar les visites mèdiques, equip/sanitaris – malaltes en persona.

Donen per liquidades aquelles meravelloses habilitats, sàvies formacions, del que enteníem com a "Clínica". Tots aquells enormes coneixements que ens van ensenyar i llegar els veritables Mestres. Aquells que ens van formar, el Pedro Pons, el Farreras Valentí, en Drobnic Orazem i tants d'altres que ens preparaven per saber actuar en tot allò que succeïa al peu del llit del malalt (textual precisió de "clínic"). Erudits, magistrals, persones de gran qualitat professional i encara més humana. Si aixequessis el cap!

Ens van introduir en els fonaments de la professió: escoltar, observar, tocar, olorar, aprendre'n i anar sumant, conversar, corregir o insistir, celebrar bons resultats, patir els errors i les insuficiències en/amb les nostres pacients, commoure'ns amb el dolor i la mort, plorar d'alegria amb la sanació i la vida. Com a membres de família i metges de la família, amatents sempre a les condicions socials, a les desigualtats, el medi ambient, els determinants socioculturals, econòmics i els factors laborals.

Vam aprendre, fa anys, a estimar la nostra tasca d'una manera apassionada, solidària, artesanal, autocrítica, empírica, científicament humana. Sabedors de la responsabilitat personal, social, cultural, col·lectiva. I sabem que cal gaudir i emprar els veritables avanços tècnics, impressionants, que ens permeten un millor arsenal de mitjans.

Arribats aquí sembla una crònica negra, un lament, un crit de dolor i melangia, potser una nostàlgia descompensada, un rèquiem. I, en efecte, és tot això i és més. És la denúncia d'un terrible disbarat. Del menyspreu a les persones, la submissió a unes formes burocràtiques de protocols cecs insensibles, i que sovint no apunten a la medicina sinó als beneficis i rendiments mercantils.

Les màquines i els seus servidors ens volen convèncer de la seva superioritat, de la seva infal·libilitat. Malcarats, prepotents, aspres, inhumans usant de la seva força, de la seva impunitat per imposar-se. (Recordem aquest recent Decret 20/7/21 de "des-assistència").

El pitjor, a més, és que parlant de "nou model" (?) volen enfrontar treballadores i pacients/ciutadania. Massa sovint llegim com han seduït a professionals del sector, a col·legues i companyes (esgotats i pressionats). Els diuen que així els descarreguen de feines inútils, i per fer-ho els veten l'única feina "útil" que és l'exercici de metge o d'infermera. No els prevenen que quan acabin amb el "vell sistema" i siguin substituïts per robots, per protocols i telemedicina, ells/es seran també les víctimes de la nova (in)cultura de la indústria biomèdica, telemàtica i farmacèutica, que ja ni tan sols els necessitarà.

Després de cinquanta anys d'exercici, de molts papers de l'auca mèdica, haig de bramar en el desert de la pseudomodernitat mercantil: el perill de perdre segles de saviesa i experiència en salut -per la salut- és real i en risc letal i molt immediat.

Sona a calamitat, sembla una advertència dramàtica: Ho és!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article