Un curs de reconstrucció?

Per una part prou significativa del nostre entorn, segurament l'agost és temps de fer un tomb a la quotidianitat. Per aquelles que la resta de l'any compten amb un contracte i amb dret -sona ja a privilegi, però és important mantenir que és un dret- a dies de vacances, probablement les darreres setmanes hagin estat una possibilitat de descans i desconnexió. Com a mínim, d'aquesta part de la vida, la lliga al món laboral com a via d'obtenció de recursos.

No tothom ho ha viscut així, però. Qui fa mesos que acumula angoixa per, precisament, no accedir a una feina que li permeti obtenir ingressos suficients, ja no per poder fer vacances fora de casa, sinó per mantenir un sostre, no ha deixat de patir perquè vingués l'estiu. És obvi. Obvi com obvi és, doncs, que, per les entitats que treballem amb elles, el setembre difícilment es pot concebre com un inici de curs.

Sí que és cert que hi ha projectes que podem dir que tornem a engegar ara, o fins i tot que posem en funcionament després de l'estiu. Moment en què moltes de nosaltres hem aprofitat per desconnectar. Com resulta necessari. Tot i això, l'activitat de suport a les persones que pateixen situacions d'injustícia socioeconòmica, seria hipòcrita considerar que pot marxar de vacances. Perquè la càrrega, física i emocional de la pobresa; el pes que té la desigualtat, no les deixa tranquil·les durant l'agost. Continua dia rere dia, com continua la urgència: la urgència de lluitar per no perdre l'habitatge, la urgència de veure d'on treure el mínim per menjar, la urgència d'encadenar hores de feina, la urgència de sortir d'un carreró en què milers de persones es troben amb els seus fills i filles i altres familiars a càrrec.

Respondre urgència rere urgència és la vida sense dies festius d'una part àmplia de les persones del nostre voltant. Un 26,3% de la població està en risc de pobresa o exclusió a Catalunya. El que havia de ser un salvavides, l'Ingrés Mínim Vital, ha arribat només a un 11% de les que han demanat la prestació. És a dir, a nou de cada deu de les sol·licitades d'aquest suposat mínim per viure no els ha arribat.

Quan treballem amb dones, que en molts casos arriben amb urgència econòmica, l'expectativa a curt termini és aconseguir oportunitats que rebaixin aquest pes, aquest dolor, aquesta angoixa que implica l'absència de mínims materials. Uns mínims que entenem que no només haurien de ser per sobreviure, com són per a cada vegada més i més persones. Si no que entenem que els mínims materials exigibles han de ser per viure de manera que tinguem possibilitats reals de desenvolupar-nos amb plenitud, podent desvincular-nos de violències laborals, familiars, comunitàries, institucionals. Es diu ràpid i costa massa d'assolir-ho. Ho veiem treballant amb les dones que acompanyem. Ho veiem, ja sigui setembre, agost, març o gener. I ho veiem any rere any.

La crisi s'aguditza en alguns períodes, com ha estat arran de l'emergència sanitària. Però el fet és que vivim en crisi, perquè vivim en injustícia; en masclisme, en racisme, en transfòbia, en capacitisme, en edatisme. 'Ismes' que sumats es tradueixen en pobresa i les seves derivades. Una de central: pèrdua de salut. Una altra: exposició a més abusos. I efectivament, pobresa, mala salut, abusos, conformen una roda. Nosaltres, com altres entitats, mirem de posar-hi peus i mans per frenar-la, la roda, però és difícil. La roda gira amb molt d'impuls i demanaria més que mans i peus de l'acció social i el teixit comunitari per aturar-se.

Constatar com hi ha dones que se'n surten, que poden posar els peus fora de la roda i obrir-se oportunitats per guanyar benestar, ens carrega les piles. És clar que hi ha casos! Molts. Ara bé, l'optimisme, tristament, xoca sovint amb la constatació de com també moltes d'altres queden instal·lades, esgotades, en la roda de la precarietat i les violències d'arrel estructural i manteniment institucional.

La pandèmia ens va forçar a parlar de la necessitat de reconstrucció. Doncs bé, seguint la lògica d'inici de curs que en diversos àmbits, per exemple el polític, funciona, som al primer curs de la reconstrucció. I per tal que sigui una reconstrucció vàlida des d'una mirada feminista, és a dir, un tirar endavant en col·lectiu i amb la vida al centre, cal un gir en les prioritats polítiques. Prioritats que han d'aturar els abusos dels interessos economicoempresarials. Per exemple, l'abús que suposa acumular beneficis multimilionaris a partir dels subministraments bàsics, com estem veient de manera encara més escandalosa en les darreres setmanes amb l'electricitat. És una mostra del que cal desnormalitzar i combatre amb polítiques guiades per la justícia social i que deixin de llegir interès privat com a interès general.

Qualsevol possibilitat de millora de la qualitat de vida de les majories socials demana apostar per garantir el que és bàsic; bàsic perquè fa de base sobre la qual mantenir-nos a peu dret i avançar cap a vides més lliurement decidides i més lliures de violències.

Una renda bàsica repercutiria en la qualitat de vida de totes les persones. Entenent el punt de partida desigual, de subordinació, en termes econòmics i totes les seves derivades, que patim les dones, repercutiria clarament en nosaltres. I encara més, en la part de nosaltres travessades, a més de les desigualtats de l'ordre patriarcal i violències masclistes que el mantenen, per l'edatisme, el racisme, el capacitisme, la transfòbia i un cúmul de sistemes d'opressió que actuen de murs per desenvolupar-nos.

Urgeix mirar aquests eixos, desnormalitzar-ne els impactes i comprometre'ns, amb fets, per desfer-los. Això no és nou d'aquest curs. Però que sigui efectivament un curs de reconstrucció social i feminista demana tenir-ho en compte constantment. En tot. Que sigui un curs de reconstrucció demana desmuntar opressions. No totes tenim la mateixa responsabilitat en el repte. Però tampoc cap en quedem desresponsabilitzada. Unes han d'assumir la responsabilitat amb polítiques transformadores. Les que diuen, fer-les amb valentia. Altres, exigint-les, alhora que ampliant alternatives guiades per l'equitat i la justícia; pràctiques socials revulsives que incloguin cada vegada més persones i que sumin mans i peus en el repte de frenar la roda de la precarietat i la desesperació.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article