Els primers presos polítics de la Diada, fa 120 anys

Quan era petit, a casa, ens feien llegir les novel·les de Josep Maria Folch i Torres.Les aventures extraordinàries d'en Massagran, Les formidables aventures d'en Pere Fi o La vida i els fets d'en Justí Tant-se-val eren alguns dels títols que corrien per la nostra biblioteca familiar. Diversos d'aquests llibres ens van acompanyar al costat dels clàssics infantils o juvenils de la mainada de l'època: entre d'altres, l'escriptora Enid Blyton ―que recordem pel club dels 5 o dels 7 secrets― o Astrid Lindgren, aquesta última sobretot, pel personatge televisiu de Pippi Calzaslargas amb les seves trenes estrafolàries que tant impacte ens va causar als primers nens televidents.

Folch i Torres ens tocava de més a prop. Era l'avi de la meva mare. M'agrada dir-ho així perquè, si bé soc un dels moltíssims besnets de l'ànima de la revista Patufet, en una família tan extensa l'ús d'un pronom possessiu per dir "el meu besavi" se'm fa estrany. Em provoca un cert pudor vergonyós. Un respecte gran. Em ve de gust, però, parlar-ne aquí ―en un portal dedicat al tercer sector―, per remarcar la figura d'aquest gran de la literatura popular que va saber canalitzar el seu compromís social en els llibres per a nois i noies. I m'agrada fer-ho, ara al setembre de 2021, just quan es compleixen 120 anys exactes d'una Diada important en la història de Catalunya i en la biografia de Folch i Torres.

M'explico. Ens situem a l'inici del segle XX en una Catalunya agitada socialment, amb una classe obrera explotada que pren consciència de grup, en temps de vagues, sindicalisme, anarquisme, violència i amb el discurs demagògic d'Alejandro Lerroux, que fa forat a Barcelona. Distant d'aquest món i de forma testimonial, trobem l'article "Argumentacions", publicat al número 100 de la revista La Tralla, que va dirigit "als obrers nacionalistes" (1905). El seu autor Josep Maria Folch i Torres intenta desmuntar la idea fal·laç segons la qual el nacionalisme català és exclusivista perquè només vol la llibertat per a Catalunya i no pensa en la resta del món. L'argument folch-i-torrià ―segons documenta en la seva tesi doctoral Eulàlia Pérez Vallverdú―, defensa que el reconeixement de les particularitats nacionals dels pobles és un element d'unió per caminar de manera natural cap a l'harmonia universal.

El plantejament pot semblar ingenu, però està carregat de bondat. És aquest esperit de bona persona ―que volia una Catalunya de tots― que va convertir en Folch i Torres en un dels primers presos polítics d'una Diada, ara fa 120 anys. Què va passar? La història és prou coneguda. L'11 de setembre de l'any 1901 una colla de barcelonins es van reunir per portar una corona a l'estàtua de Rafel de Casanova. Seguien la crida de la Unió Catalanista per homenatjar el conseller en cap que va caure ferit a Barcelona el 1714 "defensant les llibertats de la terra".

Només per haver fet aquesta ofrena o tanmateix perquè algú va cridar "Independència!" els joves foren conduïts a la presó, envoltats de guàrdia civil a cavall. Entre els detinguts hi era Josep Maria Folch i Torres, Lluís Marsans i molts altres; una trentena en total. L'onada de solidaritat va fer que el dia 13 fossin alliberats, si bé amb càrrecs per "reunión ilegal y por atentado a la integridad de la patria".
D'ençà de l'última dècada d'aquest segle XXI i sobretot després del referèndum del 2017, cada any, quan arriba la Diada, tornem a sentir la cançó de l'enfadós dels quatre polítics espanyolistes que estan molestos amb l'estelada. "Ens han segrestat l'11 de setembre, ja no és la festa de tots", diuen entre queixes. La realitat és que la commemoració moderna de la festa nacional catalana té l'origen descrit i és un milió de vegades més inclusiva, socialment participada o sentida que, per exemple, el Dia de la Hispanitat del 12 d'octubre. Que consti que he escrit això abans de la Diada d'enguany, sense saber si hi haurà cap incident a Urquinaona.

En qualsevol cas, facin la prova. Surtin al carrer i preguntin si el 12 d'octubre ens representa a tots o ens exclou a la majoria. Surtin al carrer i preguntin si la monarquia ens representa a tots o ens exclou a la majoria. Surtin i preguntin: ¿que és més inclusiu a Catalunya, parlar de Catalunya o parlar d'Espanya? Per descomptat, també crec que va ser més inclusiu Folch i Torres que Lerroux, per molt republicà que fos l'emperador del Paral·lel. I si tornem el món d'avui, prefereixo mil vegades més conservar el record d'En Patufet amb barretina; o bé, construir la nostra Republiqueta imperfecta, menystinguda i fracassada, que el toro hispànic masclista, imperial o agressiu que llueix testicles vencedors, però que ens remet a una Espanya fosca i injusta.