Procediments i deshumanització

La filòsofa Marina Garcés parla en el seu darrer llibre Escola d'aprenentsde "la burocràcia com a productora de zones mortes" i afirma que l'autoritat ha estat transferida de l'ensenyament als procediments...

Em sembla terrible constatar que és un fenomen generalitzat a tots els àmbits. L'hem anat integrant, de manera progressiva i en alguns casos inconscient, en les nostres relacions amb "les autoritats". És evident que les institucions necessiten uns procediments, un sistema normatiu i uns protocols que donin seguretat jurídica a la ciutadania i que legitimin l'exercici de poder, en el fons i en la forma. Però qualsevol procediment ha d'estar basat en una necessitat i s'ha d'adequar a una finalitat. I, sobretot, ha de tenir darrere persones que les garanteixin ambdues. Quan l'autoritat és el procediment, l'administració es deshumanitza; ningú es fa responsable de les decisions, ni de com aquestes afecten cada persona en cada situació.

Endinsar-se en el camí, sovint laberíntic, d'un procediment administratiu, suposa una inversió de temps, energia i assertivitat que pot desesperar els més preparats. I converteix en herois aquells que, malgrat la debilitat de la seva condició de partida (per ser analfabets, pobres, joves, estrangers...), no defalleixen en l'exercici dels seus drets. Tinc experiències, algunes personals i d'altres d'acompanyament a persones vulnerables, en les quals recórrer decisions de l'administració i sostenir fins al final el procediment ha estat esgotador: trucar un munt de vegades a totes hores, demanar cita prèvia, aportar la documentació requerida, aconseguir compulses, pagar les taxes per tramitació, comparèixer i adaptar els teus horaris laborals als d'atenció, assegurar-te de rebre i entendre les notificacions, conèixer els terminis de resolució, indagar l'estat del procediment, esperar, esperar i esperar... Les estratègies de desgast, encara que emparades formalment en les lleis, els codis ètics i els principis de transparència i bon govern, són diverses; des de les més grolleres a les més maquiavèl·liques que es puguin imaginar.

El procediment ha de permetre guiar, conduir i avançar cap als seus objectius. No pot ser una finalitat en si mateix. I si no resulta útil, just o eficient, els qui l'apliquen han de fer tot el possible (cadascú des de la seva posició) per esmenar-lo, adaptar-lo o canviar-lo. No val "cenyir-se al protocol", "limitar-se a complir ordres" o al·legar que allò que caldria fer, "el sistema no ho permet"... No donar tota la informació o no transmetre-la de manera entenedora, donar-la amb comptagotes, no buscar alternatives per remoure els obstacles que en cada situació es puguin trobar o no agilitar al màxim els terminis, per exemple, és incomplir amb els deures com a servidor/a públic/a.
Els procediments no tenen ànima, però les persones sí. D'elles depèn mantenir-los com a camins oberts i accessibles, i obrir les escletxes necessàries —amb certes dosis de desobediència, de vegades— per dotar-los de sentit i d'humanitat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Araceli Lázaro Aparicio Barcelona
1.

´Gràcies per la reflexió Olga.
Fa temps que parlem de la necessitat de no confondre finalitats amb instruments, però sembla que és necessari seguir parlant de parlar de l'ànima inclosa al concepte "posar a la persona al centre de les accions"

  • 0
  • 0

Comenta aquest article