Com ho fem per digitalitzar sense perdre drets?

La digitalització de la nostra societat és imparable. Tota la informació es pot posar en format d'uns i zeros, i es pot tractar de manera automatitzada per màquines, per ordinadors, per algorismes. I això s'està fent. És clar que la digitalització és un gran avantatge per les possibilitats que dona, i de les que tots en som conscients.

En el món de l’empresa, tota la gestió és digital: la comptabilitat, la producció, les vendes, el màrqueting, les relacions amb els treballadors i amb els clients. En infraestructures tot està controlat digitalment, el transport aeri, els ferrocarrils, les autopistes i carreteres, el subministrament d'aigua, la xarxa elèctrica, el clavegueram, els recs de zones verdes. En serveis també: els hospitals, els quiròfans, les universitats, les escoles, la mobilitat. També en l'administració pública: els impostos, IRPF, Societats, IVA, les prestacions, les penalitzacions, i passa el mateix amb les relacions personals, amb aplicacions com Whatsapp, Facebook, Instagram o Twitter.

En la informació, a més dels mitjans d'informació professionals, la informació personal també la buquem a Google Web, Google Maps, o Wikipedia. Aquest procés de digitalització és molt ràpid. En 20 anys hem passat de res a tot. I cada vegada anirà a més. Ara està passant de les persones a les coses, el 5G, la casa automàtica, el cotxe connectat, la traçabilitat de les transfusions de sang, els productes de supermercat, els “wearables”, la roba. Tot això genera incerteses i riscos.

El primer risc és la nostra dependència del nou model de funcionament. Ja érem dependents de disposar d'energia elèctrica per poder funcionar (administracions, serveis, empreses, habitatges), i ara som dependents de què els sistemes informàtics funcionin. El risc de les “caigudes” ens pot deixar totalment “a les fosques”.

El segon risc és el de la seguretat. Tota aquesta informació està dipositada en un o en molts llocs. Hi ha centres servidors públics i privats. Els estats, les administracions autonòmiques i els ajuntaments tenen les nostres dades en format digital, que poden perdre o que els hi poden robar. O que poden utilitzar per controlar els ciutadans. Hi ha, almenys, dos Estats (els EUA i la Xina) que disposen de tota la informació de tots els ciutadans del món. Perquè tenen tecnologia i diners suficients per fer-ho. Una altra cosa és que siguis capaços de gestionar tota aquesta informació. Sembla que la Xina sí que n'és capaç i almenys els seus ciutadans els té absolutament controlats (per cert, això els hi ha permès controlar la Covid-19 en un temps mínim).

El tercer risc és el de la privacitat. Nosaltres paguem els serveis de les empreses privades, que ens diuen gratuïts, amb les nostres dades. I ho paguem voluntàriament. Google, Apple o Microsoft disposen de tota la nostra informació de comportament. Els operadors de telecomunicacions disposen de tota la nostra informació de mobilitat. No renunciem a Google Maps, a canvi de dir on som i com conduïm. No renunciem als cercadors a canvi de dir que ens agrada, quant de temps ens hi entretenim i a vegades els nostres desitjos íntims.

Ens fan baixar “apps” per facilitar la nostra relació amb empreses o entitats o administracions (bancs, supermercats, seguretat social, hisenda, la DGT, les companyies aèries, la reserva de viatges i hotels, el gimnàs, garmin,..), i a canvi els hi regalem les nostres dades. I a més, de manera voluntària, publiquem les nostres activitats, els nostres gustos i les nostres opinions a Facebook, Instagram i Twitter.

Hem perdut la batalla de la privacitat, el famós Reglament Europeu de Protecció de Dades és paper mullat. Per accedir a un web o a una aplicació et fan acceptar, tant si sí com si no, les condicions de tractament de dades. Quan truquem a un número telefònic atès per un robot et fan estar una bona estona amb advertències de què et gravaran i que utilitzaran les teves dades, i no tens alternativa.
I els drets de les persones?

Els ordinadors s'espatllen. Els aplicatius fallen a vegades. Els algorismes són imperfectes. Els ciutadans no som experts digitals. Alguns ciutadans no tenim coneixements digitals, alguns ciutadans no disposen de recursos suficients per ordinadors o “smart phones”, en fi..., el que era un avantatge es pot convertir en un impediment.

Els síndics locals estem rebent queixes de persones que veuen vulnerats els seus drets perquè no poden aconseguir obligades cites prèvies, o no poden finalitzar un tràmit digital, o no poden fer-ho de manera no digital. Tràmits que a vegades són vitals com rebre una prestació econòmica per viure. No és lícit que calgui obtenir cita prèvia per una determinada gestió i que l'aplicatiu no respongui. No és lícit que determinat tràmit s'hagi de fer obligadament per internet i que el sistema estigui caigut o l'algorisme sigui tan estricte que no et permeti avançar i completar-lo.

Les administracions estan al servei del ciutadà, i poden afavorir però no poden obligar el ciutadà a relacionar-se amb elles digitalment. I menys aprofitar-se de les dificultats digitals per allargar la resolució de prestacions. Les empreses de serveis bàsics, com els subministraments d'aigua, gas i electricitat tampoc. I les financeres, bancs i assegurances (que són d'obligada utilització pels ciutadans), tampoc.

Sovint hem convertit els, en teoria, avantatges en impotència i frustració. I són les administracions les responsables de corregir-ho, amb legislació i amb actuació exemplar. Els síndics locals som sensibles a aquestes queixes i problemàtiques i la nostra associació, el Fòrum de Síndics i Síndiques Defensors i Defensores presentarem el mes d'octubre un seguit de propostes a les administracions i empreses de serveis per contribuir a solucionar aquestes vulneracions de drets, que no poden enfosquir el progrés que, per tothom, ha de suposar la digitalització.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article