La democratització de la vulnerabilitat

Vulnerabilitat: Que puede ser herido o recibir lesión, física o moralment (Diccionari RAE). Que pot ésser danyat o sofrir perjudici (Gran Diccionari de la Llengua Catalana).

Fa temps, quan la gent em preguntava de què treballava, els deia que d'una cosa molt senzilla: ajudar a trobar feina a persones que tenen dificultats. Clar i entenedor malgrat que incomplet, molt incomplet... Ja la paraula dificultat implica conceptes diferents. Si la canviem per exclusió, continuarem igual. Si posem vulnerabilitat, la cosa es complica encara més. Són constructes i com a tal, poden tenir accepcions diferents segons es posi la mirada; (per exemple, vulnerabilitat es pot confondre negativament amb feblesa o pot ser entesa com a necessitat de suport). En el sector social, totes les paraules que hem emprat a l'inici d'aquest escrit parteixen d'un acord tàcit pel qual, més o menys, totes i tots tenim una mirada similar. Tanmateix l'estratègia d'intervenció també estaria força consensuada, si més no, en el camp que més conec que és el de la inserció sociolaboral. Termes com model de competències o itinerari, són comuns a la immensa majoria d'entitats que desenvolupen projectes d'aquest tipus. Però no és només de metodologia del que voldria parlar aquest escrit. Ens interessa, també, fer una petita reflexió al voltant del constructe vulnerabilitat.

Des de la crisi econòmica de 2008 (que a moltes organitzacions del sector social va impactar amb força entre 2010 i 2012) hi ha hagut una evolució constant del concepte. No tant pel que fa a “entendre'l” sinó pel que fa a la seva extensió. Podríem dir que es va fer “popular” en el sentit que l'alt grau de destrucció d'ocupació i endeutament de les famílies va provocar un increment exponencial de persones que van passar a dependre de subsidis i ajudes. De fet, podríem arribar a l'acord que els efectes de la crisi econòmica encara estan presents en un volum important de persones que han quedat cronificades dins la xarxa de protecció social.

I, llavors, el 2020, arriba la crisi sanitària per la Covid-19... Afrontem un escenari totalment nou. La destrucció d'ocupació no és efecte d'una crisi financera sinó que és conseqüència de la impossibilitat d'establir contacte social. Ens trobem d'un dia per l'altre tancats a casa i amb restriccions en mobilitat i socialització que, avui dia, encara perduren. Ens trobem en una situació on el concepte de vulnerabilitat es democratitza al màxim. Perquè, en aquells dies de confinament, qui no s'ha sentit malament? Qui no ha tingut por? Qui no ha trobat a faltar família, amics i amigues, companys i companyes? Qui no s'ha sentit, en definitiva, vulnerable? De sobte vivim en primera persona una realitat que pocs dies abans només formava part de les ficcions televisives, cinematogràfiques o literàries. Dels efectes de la situació que estem vivint se n'escriurà durant molt de temps. L'impacte és, a hores d'ara, incalculable.

Si revivim aquells primers dies, recuperarem tot d'experiències de com entitats i professionals es reorganitzen per poder continuar atenent i donant suport a les persones que, fins feia res, podien veure dia rere dia. Canvia la mirada, es refan estratègies, s'apliquen eines d'intervenció impensables pocs dies o setmanes abans. La pantalla d'un ordinador o d'un telèfon mòbil passen a ser un més de la família. Vers la vulnerabilitat, emergeix la resiliència com a motor social.

El món es digitalitza, perdó, accelera la seva digitalització, excloent, encara més, a moltes persones que ara no sabran ni demanar hora al metge i, molt menys, com ho han de fer per, per exemple, contactar amb l'oficina de treball. S'incrementen els factors de vulnerabilitat i exclusió (entesos com a elements complementaris) i es facilita l'entrada en aquests de nous col·lectius (gent d'edat avançada, persones amb poques competències digitals...). Als dispositius d'inserció (com a molts altres serveis) no ens queda més remei que entrar dins la roda i fer-ne enfront de la millor manera possible, potenciant les competències TIC de les persones ateses mitjançant formació i acompanyament (això sí, amb mampara, mascareta i distància) i aportant eines senzilles que facilitin el trànsit dins d'aquesta deshumanització que implica la digitalització de molts processos (infografies pràctiques sobre aspectes de la vida quotidiana enviats per whatsapp o similar...).

Si penso en el camp de la inserció laboral, se'ns gira feina (a la resta de camps també però en algú he de concretar). No només pensem en la situació econòmica i els ERTOS, EROS i altres que hem d'afrontar, si no en el canvi de paradigma que s'ha donat de manera tan sobtada. Ja he parlat breument del tema de la digitalització. Ens agradi o no, hem de fer front i donar el màxim de suport per tal que no esdevingui un factor important d'exclusió. Però hi ha més; l'actual situació ha impactat en pràcticament tots els aspectes de la vida. Tant és així que no podem obviar que cal una aproximació holística a la persona. Podem continuar treballant l'esfera concreta, que és objectiu d'un programa en qüestió (por exemple, d’inserció laboral) però sense deixar de banda la comprensió dels factors inherents (intrínsecs i extrínsecs) a la persona i la intervenció sobre ells. En aquest sentit, guanya pes el treball integral i la col·laboració entre entitats amb la persona i les seves necessitats com a centre.

I a tot això, no hem d'oblidar que les i els professionals porten una motxilla ben plena de vivències, emocions i angoixes, ja que no han viscut alienes a la situació. Es fan imprescindibles processos de cura i espais de supervisió. La mirada holística ha de ser externa (persona usuària) i interna (professionals). Tot plegat és un engranatge en el qual totes les peces són fonamentals per aconseguir un correcte funcionament. Només des de la comprensió del tot podrem fer front a la vulnerabilitat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article