Esforçar-nos? Per què?

Iniciem un nou curs en el qual ben segur es tornarà a parlar, en l'àmbit educatiu, de la manca de cultura de l'esforç. Aquest article pretén aportar elements que facilitin la comprensió, en el context actual, d'aquesta capacitat humana.

Biologia de l'esforç

Tota acció per a la supervivència que precisi exercitar al màxim els propis recursos és realitzada amb esforç. Requereix energies que es despleguen quan es percep un benefici i quan no és així, a curt o llarg termini, no se n'espera recompensa no es malbarata l'energia.

Evolutivament el cervell està preparat per a l'esforç, garantia de supervivència. La lluita per a la recerca d'aliment, la seguretat i la reproducció fa estar alerta i en facilita la capacitat. Cobertes aquestes necessitats primordials, que ens condueix a esforçar-nos? La resposta està a tenir metes i recompensa en la seva consecució en forma de gaudi i satisfacció.

La supervivència va seguida, doncs, de l'autorealització. Arts, ciències, filosofia, tecnologia, han anat de la mà d'esforç i plaer. Fins i tot les activitats més quotidianes poden esdevenir plaents si se'ls posa metes i el treball poc desitjat no es nota com a desagradable, facilitant que es mantingui l'esforç encara que hagi de ser elevat. Tenir una meta produeix, quasi de manera automàtica, sentiments agradables i quan s'activa el centre cerebral de recompensa arriben a l'organisme endorfines produint benestar i satisfacció.

La majoria dels éssers vius s'han desenvolupat de tal manera que les sensacions plaents acaben convertint-se en les seves guies habituals mentre que la demanda d'esforç adreçat al qual no s'hi veu sentit pot ser causa d'estrès i com a conseqüència, d'ansietat. Els neurocientífics han demostrat que existeix una relació directa entre repte, motivació, esforç i plaer.

Si la motivació està relacionada amb l'esforç, explorem-la

La motivació és un estat d'activació cognitiva i emocional que produeix accions acompanyades d'un període d'esforç amb el fi d'aconseguir unes metes. Pot ser instintiva, o conscient, automàtica o instigada per un mateix, motivació intrínseca, o per altres, extrínseca.

Motivació ve de l'arrel llatina motivus, relacionada amb el moviment per apropar-nos o allunyar-nos d'alguna cosa, sospesant els nostres sentiments a favor o en contra. Determina quanta energia i atenció assignarà l'organisme a un estímul determinat i si es perceben motius per a l'acció apareixerà la capacitat de perseverança i manteniment de l'esforç.

La neurologia de la motivació ens parla d'una memòria emocional en la qual s'emmagatzemen els records de les emocions positives associades a la realització de certes accions i ens orienta a escollir el que ens interessa, la cosa per la qual val la pena esforçar-se. El que ens fa persistir, doncs, és la capacitat de recordar el benestar que sentirem quan entrem en processos de realització de les nostres expectatives.

Quan estem motivats els circuits cerebrals relacionats amb les emocions positives es veuen fortament activats, circuits que suavitzen els sentiments de frustració i preocupació. Aquí radica la possibilitat d'assumir els inevitables retrocessos i fracassos que comporta la consecució de qualsevol objectiu i possibilita que un entrebanc es pugui sentir com a font d'aprenentatge, acceptant repetir l'experiència.

“Hi ha nens i nenes a qui res els motiva. No s'esforcen per res!”

A les persones que eviten realitzar qualsevol activitat se les etiqueta com a gandules i se'ls atribueix que ho són perquè volen, sense tenir en compte que les causes per tenir aquesta actitud són variades, des de mala alimentació, falta de descans, problemes emocionals, malalties o senzillament que les activitats que han de fer no els resulten beneficioses.

També hem de tenir en compte que la predisposició genètica a la producció i regulació de la dopamina (denominat neurotransmissor de la motivació, el seu dèficit produeix absència de curiositat, abúlia i apatia) no és igual per tothom i ho veiem en nens i nenes que tot els motiva, sempre a punt per posar il·lusió en allò que els cal fer, mentre que d'altres no tenen aquesta propensió i els costa estar motivats. És responsabilitat de l'adult intentar provocar canvis per activar el sistema dopaminèrgic, alimentar-lo i mantenir-lo. La plasticitat cerebral ho fa possible.

Perquè no es motiva dient: “Us heu de motivar!” Els educadors i les educadores haurien d'indagar les causes de la desmotivació i alhora haurien de cercar estratègies per despertar l'interès cognitiu i emocional que dóna lloc a l'esforç sostingut, intel·lectual o físic.

Camins centrals per transitar

  • Despertar la curiositat perquè l'absència d'aquest aliment comporta l'avorriment, que és un dels estats menys suportables per a l'ésser humà. El cervell necessita l'interrogant, el misteri, la novetat i l'imprevist! Alhora tenir expectatives provoca dopamina que avança la sensació de plaer que alimenta l'esforç. Cada vegada que desitgem alguna cosa, el cervell segrega aquesta substància, la molècula del voler.
  • Provocar gaudir de les activitats que hauran de tenir: una meta, varietat de reptes apropiats i flexibles, autonomia per decidir i retroalimentació.
  • Aprendre a activar les emocions positives i gestionar les negatives abans, durant i en finalitzar les activitats que comportin esforç. Gestió que no només fa reduir l'estrès i augmentar el benestar sinó que és una pràctica necessària per construir la capacitat de motivació intrínseca i no haver de dependre sempre d'una orientació externa.
  • Rebre reconeixement de l'esforç sostingut: “Això sí que és esforçar-se, et deus sentir satisfeta, eh?”; “Que bo que ho vagis intentant sense abandonar!”; “Cada vegada et surt millor”. “Això abans no et sortia, t'hi has fixat?”, etc.

Ens és útil asseverar “És que no t'esforces!” “T'has d'esforçar!”?

Comprendre els mecanismes biològics que acompanyen la conducta humana ens ha de facilitar comprendre que la cultura de l'esforç no es construeix a través de l'autoritarisme intransigent. Treballar sense veure-hi la finalitat pot ser molt pertorbador. El treball percebut com a inútil pot portar a la depressió.

Aquest plantejament pot interpretar-se com a actitud sobreprotectora que no incideix adequadament en el caràcter de l'infant. Cal aprendre a diferenciar la sobreprotecció de l'acompanyament empàtic afavoridor d'aprenentatges acadèmics i personals, acceptant que la línia que separa ambdues posicions pot ser molt fina i per això hem d'acceptar una necessitat primordial: Tot el professorat ha de conèixer a fons el seu alumnat.

Unes quantes generacions enrere no veiem la utilitat de moltes de les coses que ens feien aprendre, com la memorització de llargues llistes de reis o de tots els rius del món, quan ni coneixíem els de la pròpia contrada. No obstant perquè el nostre entorn social ho creia important i valuós ho sentíem útil. Creiem que en un futur aquells aprenentatges servirien per guanyar-se la vida, per trobar una feina, per situar-se bé a la societat. Avui dia aquests arguments ja no són creïbles i es necessiten objectius diferents que estiguin en harmonia amb els desigs, necessitats i expectatives que es generen actualment i arribar així al goig d'aprendre a través de l'esforç.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article