Biolideratge: quan l’atenció social s’assembla als cicles de la natura


Vivim en un món de presses. Canvia ràpidament i des de la pandèmia el dia a dia s'ha tornat més incert, independentment del sector on estiguem. I estem immersos en una roda on la majoria dona per suposat que la solució a tot és créixer: fa falta més gent, més pressupost, més recursos, encara més recursos per dedicar-los créixer més, i més “un munt de coses”. I probablement, tot això comportarà millores. I la bola es va fent gran.
Però..., un moment. Segur que les coses han de funcionar així?

La natura no funciona precisament així. Quan un bosc ha crescut massa, un incendi s'ho emporta tot i amb el temps, nous brots tornen a créixer. Quan apareix una sobrepoblació d'alguna espècie animal, li cau a sobre una malaltia o un depredador. I a grans trets, de mica en mica o més bruscament (amb permís del canvi climàtic), tot torna a un equilibri.

A vegades, els que ens dediquem a l'acció social no tenim en compte els cicles naturals. I això és font de problemes i patiment. Volem veure millores sí o sí en les persones que acompanyem, volem més suports, que els puguem facilitar el màxim de recursos, estar al seu costat al 100% (o 120%) en tot moment, i ens és difícil veure quan cal fer un pas enrere, quan la nostra tasca amb aquella persona o aquella causa s'acosta al final o s'esgota.

Tornem a la natura. La primavera —amb els primers brots i dies que s'allarguen—, és un temps de nous inicis, noves coneixences, projectes que comencen, d'il·lusió. Tot és molt delicat i també requereix una cura especial. L'estiu és abundància, fruits i dies llargs. Són moments de màxima esplendor, maduresa i també festa i un cert descontrol. A la tardor les fulles cauen, ens preparem per anar-nos recollint de mica en mica i ens anem tancant a casa. És temps de declivi, s'acosta el final. I a l'hivern veiem l'arbre que s'ha quedat despullat només amb el tronc i branques, en la seva essència. L'hivern és recolliment, soledat. També és passar per el que es desconeix, el que s'ha acabat, la mort... I passat l'hivern, torna la primavera amb nous brots. I així la vida segueix.

Potser podem fer un repàs seguint aquesta analogia. En quins aspectes personals o professionals estic a la primavera? En quins a l'estiu? En quins a la tardor? En quins a l'hivern? Així veurem que cada situació o relació té el seu moment. I és natural que sigui així. Cal passar un hivern perquè neixi una nova primavera. Molt patiment ve de viure sense ser conscients del moment que estem vivint.

A vegades en l'atenció social ens costa molt veure que la relació amb la persona o família que atenem està a la tardor, que s'acosta l'hivern. Que és moment de deixar anar i retirar-nos. Ens frustrem perquè no estem amb les mateixes forces que a l'estiu o amb la mateixa energia creativa de la primavera. Si en som conscients, podem viure amb naturalitat aquests moments de deixar anar, de donar per acabat, passar pàgina i tancar el llibre.

El mateix passa amb els projectes als quals dediquem el nostre talent i les nostres energies. No és el mateix arrancar un projecte d'inici, incorporar-se a un que està en marxa o en plena maduresa o que s'acosti el moment d'anar tancant... I de passar un hivern amb les seves incerteses, per reinventar-se en una nova primavera amb tot allò que hem après en cicles anteriors.

Molts professionals del món educatiu i social seguim el calendari escolar. Just ara estem a l'inici de curs (i en uns dies comença la tardor a l'hemisferi nord!), però seguint l'analogia estem en una nova primavera. Comença nova temporada, amb nous companys de viatge, nous projectes i energies renovades. Aprofitem el que vingui i visquem amb naturalitat el que calgui deixar anar.

(Per saber-ne més, podeu seguir l'Andres Roberts i el seu Bio-Leadership Project)

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article