Fan política els serveis socials?

En un article de febrer de 2020 publicat aquí mateix, Política i tècnica en relació és governar, argumentava que a un nivell pràctic és un error d'apreciació persistir en diferenciar nítidament el món de la política respecte del de la tècnica i la gestió organitzativa que són pròpies de l'administració pública. Segons aquesta distinció, en l'espai de la política recaurien les visions de futur, les propostes programàtiques i el discurs interpretatiu de la realitat; en el camp de la tècnica, hi trobaríem la manera professional —sistematitzada— d'assolir les fites programàtiques mitjançant la mobilització de recursos organitzatius, econòmics, disponibilitats legals i coneixement tècnic a l'abast. La política se centraria en el què; la tècnica en el com. Les posicions directives professionals exercirien de ròtula entre l'impuls de l'acció de govern i la seva traducció operativa, tècnicament sistematitzada i administrativament desenvolupada en el marc de les normatives legals vigents. Però, continuava argumentant, convé parar atenció en aquesta dinàmica pràctica perquè està impregnada de valors de connotacions polítiques; que en realitat els mons polític i tècnic han de compartir un marc de confiança que garanteixi l'efectivitat que es reclama de l'administració pública i, en conseqüència, preservi el reconeixement de legitimitat de les institucions democràtiques.

Seguint aquest mateix fil conductor, em sembla obvi que en el marc de l'administració pública i el del tercer sector hi ha el que podríem qualificar d'activitat professional tècnica amb vocació política. El cas dels serveis socials és en aquest sentit paradigmàtic: els seus professionals tenen un fons ineludiblement polític. El cas és que és un fet ben conegut que moltes de les experiències de treball de l'acció social al·ludeixen a motius de canvi o transformació de les condicions de vida de determinats grups socials. Es justifica la necessitat d'aquests canvis en funció d'objectius generals tals com la inclusió social, la reducció de les desigualtats o el reconeixement de les diferències. Llavors, la pregunta pertinent és: no és un exercici polític treballar per assolir objectius d'aquesta mena? Per contestar amb una mica de rigor aquesta pregunta, abans hem de tenir clar què és l'acció política. Després justificaré perquè entre les funcions dels serveis socials hi trobem el fet que són un agent polític de canvi.

La política té una relació inexcusable amb l'organització del poder en la societat. Més precisament: l'acció política té per objectiu participar en la configuració del poder social, influir o condicionar la seva distribució. En aquest sentit, és i ha de ser pràctica, orientada a resultats. És evident que un pot tenir idees polítiques i expressar-les sense cap altra conseqüència que declarar-les. Passar a l'acció comporta veure-se-les amb l'estructura concreta del poder. Intervenir-hi. En aquesta intervenció és sempre necessària la reciprocitat entre coneixement i acció. Perquè l'anàlisi de la situació permet compondre accions tan informades com sigui possible de cara a maximitzar la seva efectivitat sobre la distribució social del poder. Les relacions de poder es configuren històricament i es consoliden en estructures socials. Aquestes mai no són estàtiques perquè també són històriques, producte de l'acció humana.

Centrem-nos ara en l'acció social professional. És sabut que actualment el sector dels serveis socials viu un debat sobre la seva reorientació vers l'acció comunitària, aspecte que convida a replantejar les credencials professionals dels seus equips de treball. L'objectiu general del sistema és promoure processos d'autonomia personal en un marc combinat d'interdependències, creixement de la diversificació social, concentració territorial de les necessitats i increment del ventall de vulnerabilitats. S'afirma que aquest hauria d'haver estat sempre l'objectiu dels serveis socials, però es critica el fet que no ha estat així perquè aquests han estat històricament ancorats en la funció de contenir situacions de precarietat, a conseqüència de la debilitat constitutiva del sistema de serveis socials respecte d'altres escuts de protecció característics de l'estat del benestar (salut, educació i pensions, bàsicament). Ara, aquest canvi d'orientació professional en clau comunitària implicaria que els serveis socials passessin de definir-se per la funció de contenir precarietats (assistint) per la d'habilitar les capacitats personals i col·lectives (apoderant).

Doncs bé, en cap altra de les credencials professionals dels serveis socials es veu tan clarament la seva vocació política com en l'acció comunitària que té per objectiu superar situacions de vulnerabilitat mitjançant l'apoderament d'actors socials. En la mesura que s'acompanyen les comunitats en un procés d'organització i acció que cerca la prosperitat col·lectiva, els professionals dels serveis socials han d'intervenir sobre l'estructura social que distribueix desigualment recursos i oportunitats, habilitant un agent de canvi, les comunitats, i essent els mateixos serveis socials agents de canvi professionalment especialitzats.

Perquè els equips professionals de serveis socials treballen amb persones i amb aquestes actuen sobre l'entorn, sobre les seves condicions. A un major nivell d'abstracció, es tracta d'estructures socials, que configuren desigualtats, que les mantenen, les esmorteixen o les accentuen en processos sistèmics; que no són producte de la natura, sinó de la capacitat de l'agència humana de configurar realitats específicament socials. Raó per la qual la desigual distribució de recursos i oportunitats en marcs estructurals configura pràcticament una relació de poder. Conforma una realitat política profunda. Qualsevol tipus d'intervenció col·lectiva que tingui per objectiu fer variar (neutralitzar, superar, esmorteir, aplanar, corregir) aquesta desigual distribució de recursos i oportunitats és una intervenció política. En lògica conseqüència, una de les bases constitutives de la professionalitat dels serveis socials és, en aquest sentit, constitutivament política. Però no en el sentit d'entrar en competència amb la representació democràtica (tot i que s'hi pot entrar en conflicte), sinó en el sentit més bàsic i substantivament polític que implica la promoció deliberada de canvis socials.