Altra vegada, les dones tornem a ser moneda de canvi

Un cop més, des de fa setmanes —cada vegada amb menys intensitat, també s'ha de dir—, som espectadores de la desesperació i l’horror de les afganeses atrapades altre cop sota un règim teocràtic i misogin en què el seu paper en la societat es redueix a ser esposa i mare en les accepcions més limitants d'ambdós termes. El més greu de tot plegat és que ja sabíem que passaria i ningú va pensar en elles. Barack Obama ja pels volts del 2011 va anunciar que els Estats Units sortirien de l'Afganistan a finals del 2014. Finalment no ho va fer, però el nombre d'efectius militars americans i de l'OTAN va anar-se reduint progressivament al llarg dels anys, inclòs durant l'administració Trump. Amb l'Acord de Doha, firmat el febrer del 2020 entre els EUA i els Talibans, també anomenat “acord per a portar la pau a l'Afganistan” la retirada anava perfilant-se. Per cert, Acord que va rebre el vistiplau per unanimitat del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Finalment, el president nord-americà Joe Biden va anunciar a l'abril d'aquest any la retirada completa per l'11 de setembre, que com tots sabem finalment va ser el 30 d'agost.

Doncs això mateix, veient la retirada improvisada i a correcuita que vam presenciar durant la segona quinzena d'agost, amb milers d'afganesos i afganeses esperant ser evacuades fent cues interminables entorn l'aeroport de Kabul, sembla que va ser una decisió d'últim moment, quan sabem que no ho va ser. Això demostra una vegada més la preocupant ineptitud de la comunitat internacional, en aquest cas liderada pels EUA, o el que realment és i encara resulta més preocupant: el poc valor a la vida i a la dignitat humana quan no són els teus. Les dones, les grans perdedores d'aquesta fal·locràcia, un cop més resultem ser la mercaderia perfectament intercanviable; tornem a ser la moneda de canvi.

Per què dic això? Perquè, si fem memòria, recordarem que l'inici d'aquesta guerra va ser la resposta visceral i —il·legal des del punt de vista del dret internacional— dels Estats Units als atemptats de l'11 de setembre de 2001. Ràpidament, els EUA i els seus aliats, recordem que entre ells l'Estat espanyol, van buscar la legalitat internacional i la legitimitat. L'esforç bèl·lic el fèiem en nom de la lluita contra el terrorisme internacional per exportar la democràcia i els drets humans i, en el cas de l'Afganistan especialment, per restituir a les dones dels seus drets i de la dignitat perduda en mans dels talibans des del final de la dècada dels noranta. Va ser un missatge constantment repetit, fins al punt que si haguéssim preguntat aleatòriament pel carrer a algú: “què hi feien tropes espanyoles a l'Afganistan?”, molt probablement la resposta hauria estat: “lluitar per la democràcia i els drets humans de les dones”.

No dubto que la situació de les dones i les nenes en els territoris controlats pel govern afganès i la coalició millorés, especialment les de les elits, tot i que permeteu-me que posi en dubte les millores de les dones i de la població civil en general després de 20 anys de conflicte armat.

Segons el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), el 2019 l'Afganistan ocupava la posició 164 de 166 en l'Índex de Desenvolupament Humà. Més de la meitat de les dones ha patit violència de gènere, el 80% era analfabeta, i el 75% patia encara de matrimonis forçats en edats compreses entre els vuit i els 16 anys. El 2021, segons la FAO, més del 30% de la població pateix una greu crisi d'inseguretat alimentària.

Des de fa més de deu anys, l'Afganistan està entre els deu Estats que més persones refugiades generen. El 2020, amb 2,7 milions va ocupar la tercera posició en nombre de persones refugiades al món. Té gairebé tres milions de persones desplaçades internes. Només aquest any, de gener a juliol s'han generat 550.000 persones en situació de desplaçament intern, el 80% de les quals són dones i menors d'edat.

Amb tot, veient que els impactes positius en termes de polítiques de gènere no van ser del tot els inicialment plantejats o desitjats, les dones i les nenes afganeses es mereixen un altre desenllaç. Es mereixien la inclusió en l'Acord de Doha de salvaguardes als seus drets, a la seva dignitat, a la seva vida. Era i és una responsabilitat “dels retirats”, ja que les van utilitzar per dotar d'un vernís de legitimitat una acció bèl·lica que difícilment hagués estat acceptada durant tant de temps per les seves respectives ciutadanies.

I arribats a aquest punt, què podem fer? Mobilitzar-nos i pressionar per posar fi a l'Acord UE- Afganistan en matèria de migració; exigir al govern talibà que deixi sortir a les persones afganeses que vulguin sortir del país sense posar obstacles, especialment a les dones sense que necessitin cap mena de consentiment marital o familiar; i exigir l'establiment de vies legals i segures d'accés a la UE a les persones que busquin refugi.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article