Els miserables

Parlar de vulnerabilitat és complicat, és un concepte amb moltes representacions. Hi ha la possibilitat d'imaginar un ésser ferit o també un sistema artificial danyat (com ara un ordinador). Pot atendre un tema d'índole social per una reclamació de drets quan es pretén destacar la cura enfront de la desprotecció, encara que, d'altra banda, pot atribuir-se a un estat de risc ambiental subjecte a les condicions del medi (com passa amb les catàstrofes climàtiques). El cert és que vulnerables, ho som bé per fragilitat pròpia (biològica o psíquica) o perquè alguna cosa exterior ho suscita, un procés, aquest últim, res improvisat, propiciat per la política, l'economia, o en allò cultural, entenguis com aquelles situacions derivades de la pertinença a un grup o un gènere determinat.

La tendència actual ens dirigeix cap a l'exaltació de l'individualisme, l'autonomia i la independència per damunt d'altres valors. . I encara que uns i altres es ressenten de situacions d'injustícia, les desigualtats es perpetuen entre aquells de rang inferior, com denunciaria Víctor Hugo. Són límits simbòlics que provoquen confusió en distanciar la noció del bé i del mal, canviant el significat de l'ètica pel de la moralitat (entesa, exclusivament, com el compliment de normes). La classe política, quan es desenganxa de la cosa pública, amplia, sense que es pugui evitar, la privatització dels mitjans col·lectius, sempre reservats per a una elit que basa la seva capacitat en la propietat privada per gaudi propi, d'afins (també polítics giratoris) i familiars.

Per això es corre el perill de deshumanitzar l'ésser humà quan s'alimenta el sistema de Justícia amb set de sacrificis contra qui viola la llei (una violació a Sarrià costa el doble menys que una de Terrassa). L'enviliment és el gest als peus del qual s'ofereixen víctimes, unes certes, i altres creades en benefici de determinats interessos.

Catalunya ha estat aquests últims anys l'autonomia que, al costat de Madrid, ha distribuït menys en despesa social: promovent poc l'Estat per solucionar les crisis del desgast de la societat en comptes de responsabilitzar els grans bancs i corporacions, tot acusant les capes fràgils de passivitat i abús de les prestacions administratives. Aquesta és la seva mirada.

La debilitat es conjuga just al costat de la desvinculació de les estructures formals d'educació, de treball i d'ajuda. És molt lleig instrumentalitzar la dignitat dels altres camuflant segons quins termes amb gramàtiques pèrfides. No mostrar reconeixement, com diu Richard Sennett, és un atropellament i una falta de respecte. Caldrà tenir molta cura en la qualitat i les formes d'acceptació, no poden donar-se només de manera espontània, voluntarista i menys, propagandística. Per això la visibilitat ha de ser un acte honest i de recerca del bé comú.

La llibertat que alguns enarboren o reclamen no té res a veure amb el menyspreu velat cap als anòmals de caràcter indecís, aquells que no arriben al cap de setmana i que, com apunta Axel Honneth, no tenen més remei que fer ús de la seva única llibertat, la negativa.

Només desplaçant-se als llocs on es concentren les incerteses es podrà comprendre el present, deia el gran Robert Castel.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article