Donem suport als infants que ho necessiten

Quan ha engegat el curs emergeixen aquí i allà grups de persones vinculades a entitats i disposades a donar suport a nois i noies que no se n'acaben de sortir en tal o qual matèria. Sense entrar en les disciplines que s'hi treballen voldria fer una consideració nascuda de l'experiència i motivada per la col·laboració de l'entitat a què pertanyo, la CAL, amb el col·lectiu, Aprenem Compartint, mitjançant activitats de foment de la llengua catalana.

El terra ferm que ens cal

Els infants i adolescents creixen en personalitat i seguretat a mesura que van trobant dintre seu “terres” sòlids des d'on saltar i on tornar. Els nois i noies que no troben aquest terra viuen en una angoixa perillosa que els pot portar a conductes neuròtiques o desequilibrades. Un terra sòlid és una convicció i on tornar d'autoestima real, de posseir un valor en alça en l'entorn social; un convenciment a què l'infant o l'adolescent arriba tant per autoavaluació com per reconeixement dels adults.

Sovint són els pares els qui descobreixen aquests valors dels seus fills. I també els mestres, que poden observar els infants i adolescents en situacions molt diverses de l'entramat social en què els immergeixen. Descobreixen valors incipients i saben posar mitjans perquè els desenvolupin: aquella nena que sap dibuixar, aquell nen tan àgil, aquesta noia tan organitzada, aquest noi tan xerraire i convincent... “Tu ho fas molt bé, això!”. “Tu faries bé de comercial”. “Has pensat mai a dedicar-te a la cura d'animals?”. Frases màgiques com aquestes han estat molt sovint la grossa de Nadal per a molts nens i nenes. Han parat atenció als valors que els han anunciat amb encert, n'han reconegut la possessió, els han treballat amatents i els han convertit en terra ferm des d'on participar en el món i on tornar en cas de tempesta.

El terra que podem fer més sòlid

La realitat ens mostra que no sempre és així. Moltes vegades els infants i adolescents es troben amb adults que no els han posat pas un terra des d'on créixer, sinó més aviat un pendent esllavissadís per on caure. “No seràs ningú a la vida”. “Què en farem, d'aquesta criatura?”. “Així, noia, no arribaràs enlloc”. Etc. Moltes vegades, senzillament, ningú no els ha dit res, ningú se'ls ha mirat com a projecte de vida. I a tots, de petits, ens ha calgut el suport i els ànims de pares, de mestres o d'adults per orientar-nos i saber qui som.

És força probable que entre els nens i les nenes, entre els nois i les noies amb qui us trobeu per ajudar-los a fer deures n'hi hagi que no troben encara prou terres ferms per saltar al món amb confiança i seguretat, atès que potser no han reeixit gaire a l'escola i les valoracions que porten a casa no els ajuden a consolidar terres ferms. Sovint aquest fet és causa de desmotivació i conductes displicents. Vosaltres, enmig de la tasca de suport acadèmic, podeu ser portadors de la frase màgica que porta la grossa de Nadal. Ho podeu fer si es donen les condicions d'autoritat moral, certesa del valor destacat, bona relació amb ells i 'permís' d'entrada.

Una tasca invisible i eficient

La tasca d'acompanyament que es fa amb aquestes iniciatives de suport és, per aquest motiu, força rellevant. És una tasca invisible com totes les d'educació perquè es veu el que se sembra, però no es veu gairebé mai si creix i fructifica la llavor. Però no és tampoc del tot cert: quan descobreixes els efectes en una sola persona, saps que tot ha valgut la pena.