El món no està dissenyat en formes de dona

Una de les meves filles vol ser astronauta, vol anar a la lluna i viatjar a les estrelles. L'altre vol ser mare, no d'un bebè, no...de trres o quatrre diu... ( sic...!!)
Tenen 3 anys, tot els hi és possible, teòricament parlant. Són bessones. Es porten dos minuts.

A la meva filla astronauta li he dit que s'hi estudia, s'esforça i dedica energia, podrà arribar allà on vulgui. Que té dret a ocupar el lloc que vulgui.
Però jo em pregunto... Li estic donant llibertat o posant sobre les seves petites espatlles una responsabilitat massa gran? Perquè... dir "lluita pel que vols i ho aconseguiràs" de manera aïllada, és realment cert? Si és tan veritat, per què em sento incòmoda en dir-li?

A vegades, lluitar i esforçar-se no és suficient. Perquè, ara mateix, tal com està dissenyat el món, no està dibuixat amb formes de dona. El món té formes d'home i elles s'hauran d'adaptar per ajustar-se. Fer-les creure d'entrada que tenen dret i ja està... No és massa simplista? Tens dret, però, has d'ajustar-te a un sistema que s'ha definit sense comptar amb la teva participació... O el que és més, obviant la teva veu.

Em sento més còmoda explicant a les meves filles, que això no anirà d'anar ocupant espais fins ara masculins (que també), sinó de feminitzar el món, que s'ajusti millor a les nostres corbes.

A la meva filla futura mare nombrosa, li dic que haurà de conquerir espais per poder mostrar-se com realment és. Que no serà fàcil.
Quan li explico contes, amb discurs més actual i li dic que no som princeses, que podem matar dracs igual que un home, no sé, sento que frivolitzo massa el discurs.

M'ho va dir ella molt clarament l'altra nit; "Jo si soc una princesa mama, i no vull matar el drac... Vull donar-li menjar i cuidar-lo". I ostres, quina raó!

La nostra mirada, les nostres inquietuds, els nostres somnis, requereixen un llenguatge diferent. Ara mateix tot està muntat per fer-te creure que pots matar dracs i lluitar per ser astronauta. Però i si preferim quedar-nos a casa alletant als nostres fills? I cuidar del drac i convertir-lo en animal de companyia?

Qui ho tindrà millor en un món en què no hi ha cap intenció d'anar modificant les formes rectes per formes corbes? La que vol anar a la lluna i ser dona de ciència? O la que vol ser mare i princesa?

Em temo, que fins que no canviïn les línies del traçat, el programari del sistema, per entendre'ns, elles, i totes les nenes d'aquest món, es trobaran amb dificultats per ser el que senten que han de ser.

Tan debò m'equivoqui.