Laberint de traves

Podria ser el meu fill de 22 anys, el meu oncle de 50 o el meu avi de 65. Podria ser que se sentís sol, sense esperança ni futur, sense un acompanyament que el portés a viure ja, tot i la seva prematura edat, al carrer. Pot ser que la malaltia mental, la barreja d'aquesta amb l'addicció a l'alcohol i les drogues, el fracàs en el món laboral o una manca d'autoestima brutal l'empenyés a viure sol en un carreró. Podria ser un dels nostres... i ho és. Són els nostres joves, els nostres veïns i veïnes de totes les edats que necessiten tota la comunitat, tota la ciutadania per sortir-se'n.

Es troben sense sortida, i “sense sortida” és el títol de la campanya d'enguany que les diverses entitats que treballen per acabar amb el sensellarisme a l'Estat posen en marxa. Amb la campanya es vol incidir políticament i apropar a la ciutadania el problema que pateixen moltes persones en trobar-se dins un sistema de protecció que no protegeix. “”

La campanya posa de manifest les diferents traves que es troben aquestes persones, unes traves que han augmentat durant el temps de pandèmia. Si bé aquest temps de restriccions ens ha recordat que tots som vulnerables, també ha posat de manifest que malauradament hi ha moltes persones encara més desprotegides. En aquest sentit, i només per citar algunes d'aquestes traves, en citem tres exemples.

Un primer: l'exclusió que genera la manca de competències i recursos al món digital. Un món digitalitzat que si tens la tecnologia i les competències t'obre la porta a cites mèdiques, possibles contractes laborals, lloguers o si no les tens, et deixa fora.

Un segon exemple: la manca d'accés a un habitatge digne, ja sigui per la manca d'habitatge social o per l'abusiu preu o requisits d'accés a un lloguer. Un accés que discrimina pel tipus de nòmina, de prestació, de color de la pell...

I un tercer: l'accés al món laboral, tan bàsic i primordial.

Si bé l'accés a l'habitatge, la salut, a un treball digne són drets universals, la manca d'aquests, pel motiu que sigui, ens parla d'un sistema que no acaba de protegir. Només si com a societat ens fem conscients que és un del nosaltres el que dorm al carrer i no un anònim, començarem a canviar. Només tindrem la força per canviar les polítiques socials, d'estrangeria, d'accés al treball o l'habitatge si veiem la societat com un nosaltres, com un conjunt de persones amb drets i dignitat on ningú queda exclòs a l'accés i l'exercici dels Drets Humans.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article