Benestar o barbàrie

Europa sempre s'ha enorgullit, no sense certa raó, del seu model social. Un model que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial fruit de la incapacitat del liberalisme decimonònic de fer front a les necessitats d'un capitalisme industrial desenvolupat i de dècades de mobilització social que exigien polítiques públiques que milloressin les inacceptables condicions de treball i de vida de les classes treballadores. En un context de guerra freda, els països de l'Europa occidental van anar desenvolupant una sèrie de polítiques econòmiques, fiscals i socials que pivotaven al voltant de l'intervencionisme keynesià i d'una aposta per una major equitat social, el conjunt de les quals hem vingut a anomenar Estat del Benestar.

Tanmateix, en les darreres dècades, l'Europa social s'ha anat degradant davant del vendaval neoliberal, del qual ha participat amb entusiasme la mateixa Unió Europea. Des dels anys vuitanta, les desregulacions, privatitzacions, liberalitzacions (la majoria de les vegades falses, ja que només engendraven nous monopolis privats) i un massiu programa mercantilitzador dels béns comuns i dels drets socials han anat soscavant les bases del model social europeu.

L'ofensiva neoliberal contra el benestar keynesià ha presidit, a més, el decisiu pas a una societat postindustrial i ha generat una globalització dominada pel volàtil capital financer i amb profundes asimetries en les interaccions entre països i en les relacions de poder. El resultat està sent un increment de les desigualtats interiors i internacionals, la fi de la plena ocupació, substituïda per la precarietat i la inseguretat laborals i per l'atur estructural, i un augment de la pobresa. En aquest marc els estats s'han anat aprimant i els mercats augmentant el seu poder, relegant la política a un pla secundari, amb el consegüent perill per a la mateixa democràcia.

Un dels principals èxits del neoliberalisme hegemònic ha consistit a canviar l'ànima de les persones, com Margaret Thatcher va afirmar que es proposava aconseguir. El ciutadà s'ha anat convertint en consumidor i client, i l'individu, en un ésser asocial, que només busca el seu benefici personal en una cursa desenfrenada per enriquir-se, en la qual els molts perdedors són titllats de fracassats que no han estat prou emprenedors i prefereixen viure gorrejant de l'Estat. Així, l'atac neoliberal a allò que és públic i comú també arriba a les professions socials. Si els problemes són individuals i morals (els pobres no s'esforcen, són irresponsables i promiscus, presenten conductes depravades i s'aprofiten dels esforços dels qui tenen talent i treballen de valent), com no es cansen de repetir els venedors del nou ordre neoliberal i neoconservador, per a què serveixen els treballadors socials? Millor substituir-los per psicòlegs i per un exèrcit de coaches entusiastes a transmetre la responsabilitat de l'exclusió als exclosos, culpant-los de no pensar positivament, de no fer de les crisis oportunitats i de no adequar-se al que els mercats exigeixen, és a dir, submissió, deferència i acceptació de qualsevol treball per penós, perillós, precari i mal pagat que sigui.

El model social europeu ha resistit, més malament que bé, a l'huracà mercantilitzador, però ha quedat molt afeblit i el nou escenari pandèmic no ha fet més que agreujar les seves febleses. Precisament per això, ara, més que mai, necessitem domesticar els mercats i enfortir les polítiques socials. Tornar a la dimensió social i pública, al que és comú, a la política. Però això no significa tornar a l'Estat de Benestar clàssic, ja que la nostra societat actual és substancialment diferent de la que li va donar origen. Significa reformar-lo i expandir-lo a través de polítiques capaces de donar resposta a les noves necessitats, demandes, conflictes i riscos de la societat postindustrial. Exigeix ​​polítiques fiscals veritablement progressives; un replantejament profund d'un model econòmic fonamentat en un desenvolupament constant insostenible; un retorn a la regulació dels mercats de treball i l'establiment d'una renda bàsica universal per lluitar contra la pobresa; apostar per les polítiques sanitàries i educatives, les més redistributives, i pels serveis socials, la primera trinxera davant l'exclusió.

La disjuntiva és clara. O apostem pel capitalisme neoliberal que fractura la societat, polaritza i exclou i, per tant, haurem d'augmentar la despesa en policia i presons, mentre el populisme xenòfob s'estén. O apostem per una societat més inclusiva, cohesionada, eficient i equitativa. Cosa que implica augmentar les partides pressupostàries de les polítiques socials i contractar més metges, infermers, professors, educadors i treballadors socials. Benestar o barbàrie.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article