Heroïnes quotidianes

Ara fa uns dies lliuràvem els premis La Confederació en la seva cinquena edició. “Davant un any excepcional, uns premis excepcionals”, dèiem. Per això hem volgut que aquesta edició servís d'homenatge i reconeixement a les entitats socials i a la seva tasca durant la pandèmia. Des d'una mirada àmplia s'ha volgut guardonar a iniciatives que hagin suposat un alt nivell d'innovació i adequació a la situació sobrevinguda per la Covid-19, mantenint o generant oportunitats per a les persones, especialment pels col·lectius més vulnerables.

Les trenta-set iniciatives que es van presentar als premis i les entitats que hi ha al darrere són la millor expressió de la valentia, compromís i implicació que ha demostrat el sector social. Durant la fase inicial i més dura de la pandèmia, quan encara no teníem clar a què ens estàvem enfrontant, moltes de les nostres professionals es jugaven literalment la salut i la vida, sovint sense els recursos i materials necessaris. Érem essencials, som essencials i serem essencials! Qui no ho entengui és que no ha entès res.

Aquesta darrera dècada el nostre país i la nostra societat ha enllaçat, sense gaire temps per respirar, una crisi econòmica devastadora, un conflicte polític amb l'Estat sense precedents i una pandèmia mundial mai vista. Quasi res! Aquesta acumulació de turbulències ha portat a la ciutadania a instal·lar-se en la gestió de la incertesa, treballant per la immediatesa, sense gaire possibilitats de planificar a llarg termini. Però també ens ha portat a anar paint quasi diàriament una successió d'esdeveniments èpics. Uns i altres, i els tercers, proposant-nos sistemàticament fets i conceptes que havien d'esdevenir històrics: eleccions definitives, canvis de règim, diades úniques, cimeres clau, majories silencioses, canvi de model, repte històric, aplaudiments col·lectius, cançons de triomf, “tot anirà bé”, “en sortirem més forts”... Completeu vosaltres la llista. És la política feta a través de l'èpica. No dubto que de tant en tant cal un cert punt d'èpica i que els moments que hem viscut ho demanaven. Però aquesta voràgine d'herois, heroïnes i monstres és difícil de gestionar.

L'escriptor Javier Cercas ho resumia prou bé en un article: “El que dic és que cal desterrar l'èpica de la política i aspirar a una política prosaica, antidramàtica, d'un tedi escandinau. El que dic és que qui vulgui èpica que no faci política. Que llegeixi novel·les. O que les escrigui”. Doncs si, que voleu que us digui. Potser no cal desterrar, però si modular. Jo també soc més de Borgen que de Joc de Trons.

Veure la feina silenciosa i discreta de les entitats socials durant aquests darrers anys, sense el merescut reconeixement, m'ha confirmat que les veritables heroïnes són les heroïnes quotidianes. Cal reivindicar l'èpica de la normalitat. La de milers d'homes i dones que des de les entitats socials, des de la tasca professional o des del voluntariat, lluiten contra la injustícia i les desigualtats.

Però també l'èpica del dia a dia de les persones que ens envolten, la d'aquells ciutadans amb veritables problemes i amb problemes veritables que uns i altres diuen defensar. Cadascun de nosaltres pot fer el llistat d'heroïnes quotidianes que tenim a prop. Com a veïns, amics, clients o usuaris, companys de feina, desconeguts amb qui coincidim al bus, al metro o passejant pel carrer.

L'èpica de la normalitat de la Gloria, que va deixar la seva Hondures natal per buscar una vida millor i que ara treballa netejant la casa d'altres. Que ha aconseguit que li facin un contracte i que té una nòmina que li permet veure amb cert optimisme el futur. Però que es troba que l'entitat bancària on ha domiciliat la nòmina li cobra una comissió perquè l'import no és prou alt. “Són només tres euros al mes”, diuen ells. És clar, una misèria. No tenen ni idea de com estiraria la Gloria aquests trenta-sis euros anuals.

L'èpica de l'Anna, en Jaume i la Sol, joves sobradament preparats a l'atur que han decidit fer una pas endavant i posar en marxa el seu propi projecte empresarial en forma de cooperativa. A tots llocs on anat a informar-se els han dit que són emprenedors i emprenedores, que és el que es porta ara. Els tremolen les cames quan els parlen dels diners que hauran de posar per arrencar i dels compromisos que hauran d'assumir. Però la il·lusió i la feina podran amb tot i se'n sortiran.

La d'en Josep Miquel, que des de la seva cadira de rodes passa la vida desitjant que les persones que s'emocionen amb les campanyes de sensibilització, deixin de fer servir les places d'aparcament reservades, d'aparcar sobre les voreres o de mirar una persona amb discapacitat amb aquella mirada condescendent que tant irrita.

La de la Dolors, gerent d'una entitat social que cada mes està pendent dels cobraments dels serveis que gestionen per garantir que el dia trenta podrà pagar les nòmines de les treballadores, mirant a l'hora d'assegurar la viabilitat dels projectes sense rebaixar la qualitat de l'atenció donada.

La de l'Ahmed, que després de fugir del seu país sota les rodes d'un camió i arribar a Barcelona buscant una oportunitat, es va esforçar per formar-se com a electricista acompanyat per una entitat social. Ara resta a l'espera que els eterns tràmits administratius li permetin tenir una feina de debò. Mentre, malvivint amb diferents ajuts, no perd el somriure i no diu que no a donar un cop de mà a qui el necessiti.

O la de tantes pensionistes que fan miracles i mantenen famílies amb quatre duros; o la d'infinitat de dones que viuen en secret l'infern dels maltractaments per protegir als seus fills; o la de...

Tots en coneixem. Heroïnes quotidianes que continuaran lluitant cada dia i fent el món una mica més amable mentre esperen que entre tots, amb més o menys èpica, aconseguim construir una societat més justa i igualitària.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article