Prou llistes d’espera

Les llistes d'espera per accedir a serveis d'habitatge o d'atenció diürna que pateixen les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament des de fa anys esdevenen una vulneració en tota regla de la Convenció de les Nacions Unides dels Drets de les Persones amb Discapacitat. Ho hem de dir de manera ben alta i clara. L'article 19 de la Convenció proclama el dret a viure de forma independent i a ser inclòs en la comunitat, havent-se de garantir l'accés als serveis d'assistència domiciliaria, residencial i altres serveis de suport a la comunitat, per a totes les persones amb discapacitat. Al nostre país, la llista d'espera per accedir a un servei d'habitatge, ja sigui una residència, una llar-residència o un pis amb els suports necessaris, és de gairebé 3.500 persones. En el cas dels serveis d'atenció diürna, la llista d'espera supera les 1.000 persones. A més, el problema es concentra sobretot a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, encara que pràcticament a totes les comarques hi ha persones en espera d'accedir al corresponent servei.

Des de Dincat hem accedit a aquestes dades en exercici del nostre dret d'accés a la informació pública i són, per tant, les facilitades per la mateixa Generalitat de Catalunya. Per acabar de situar-nos en la magnitud del repte, a Catalunya hi ha poc més de 68.000 persones amb un grau de discapacitat intel·lectual superior al 33%. Per tant, si bé algú podria pensar que la llista d'espera afecta un nombre relativament petit de persones en números absoluts, el percentatge és extremadament elevat. I, en qualsevol cas, siguin poques o moltes, són persones amb els seus drets, que necessiten un especial i intens acompanyament en la seva vida quotidiana. Un acompanyament que, en la immensa majoria dels casos, només és possible efectuar des del suport públic i no a càrrec exclusivament de les famílies, que han d'afrontar sobrecostos econòmics molt significatius en haver de criar un fill amb discapacitat.

Som davant d'un greu problema social, que afecta milers de persones, a la seva qualitat de vida i a les seves possibilitats de desenvolupament personal i comunitari; i que també impacta de manera crítica a les seves famílies, que estan sotmeses a una enorme pressió per tal de continuar atenent els seus fills. Especialment greu és la realitat de les persones que pateixen situacions d'alta i greu complexitat, vinculades a trastorns de conducta i malaltia mental, per les quals, i segons algunes informacions encara no prou contrastades, hi ha una llista d'espera d'unes 350 persones a Catalunya.

Necessitem afrontar urgentment aquest panorama, que no és digne d'un país d'alta qualitat social i amb uns nivells de benestar en la direcció de les societats més avançades i progressives del nostre entorn europeu, com diem que som o aspirem a ser. D'entrada, és molt obvi que necessitem uns pressupostos a Catalunya i en el conjunt de l'Estat. La manca d'aquests fa pràcticament impossible afrontar aquests reptes. Necessitem, però, uns pressupostos que prioritzin clarament la qüestió de la llista d'espera. Els estudis que hem fet des de Dincat ens indiquen que, amb l'actual i insuficient finançament públic per plaça, la desaparició de la llista d'espera suposaria al voltant de 9,5 milions d'euros mensuals dels pressupostos de la Generalitat. És una xifra que està perfectament a l'abast de la Generalitat. No és una xifra impossible d'assolir. Per tant, el que cal és voluntat política i posar en marxa els mecanismes que permetin, sobretot, concertar noves places i començar a invertir i promoure, si s'escau, nous equipaments en l'àmbit de l'habitatge, allà on faci falta.

I és que, a més, vivim l'absurda situació que, mentre la gent reclama noves places residencials o d'atenció diürna, moltes de les entitats socials, havent fet amb recursos propis les corresponents inversions, tenen places buides, però sense concertar per part de l'administració. Per tant, tenim persones sense plaça i places sense persones.

Per tot plegat, des de Dincat, urgim un pla, treballat amb el sector social, per a posar fi a les llistes d'espera. Està a l'abast del país i de les seves possibilitats financeres. D'altra banda, és evident que aquest pla ha d'anar acompanyat d'una urgent actualització de les tarifes que financen les places concertades en aquest àmbit, per tal de garantir sous adequats per als professionals, ràtios d'atenció que garanteixin una bona qualitat en la prestació dels serveis i l'oxigen econòmic que necessiten les entitats, moltes de les quals estan al límit. I és que encara arrosseguem els greuges de la dècada perduda per a la discapacitat (2010-2019), que varen suposar una descapitalització del conjunt del Tercer Sector que presta serveis socials i, enguany, no hem tingut una millora de la tarifa i la situació continua sent extraordinàriament difícil.

Finalment, tot plegat ha d'incorporar una mirada transformadora, en la lògica del compliment de la Convenció de les Nacions Unides, que permeti transitar cap a models d'atenció, acompanyament i suport més inclusius i comunitaris. Dincat i les seves entitats hi estem treballant de valent, amb experiències molt potents arreu del país. I sabem que l'actual administració hi aposta. Ara, cal que s'hi posin els recursos. Un país de primera necessita prioritzar clarament els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament i les seves famílies.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article