Criatures de la tecnologia: el dilema de Mary Shelley

Aquestes setmanes arriben dies de fred i sembla que també de pluges. Sortim de casa sense saber encara si hem de dur paraigües i amb l'incòmode pressentiment que el nostre mòbil es quedarà sense bateria quedant desconnectades de les nostres amistats i família. En altres ocasions tenim un encàrrec a fer, una cita, una reunió... però el transport s'avaria o pateix un retard fent que no arribem a l'hora pactada. La tecnologia, doncs, diu molt de les nostres vides: ens defineix qui som, com som i, sobretot, de quant depenem d'ella.

Algunes de les nostres avantpassades i avantpassats van tenir la iniciativa de millorar la seva supervivència i van entendre que necessitaven una extensió de si mateixos per a millorar les seves possibilitats de supervivència. Aquesta iniciativa es va saber transmetre de generació en generació, ajudant-nos a millorar i a canviar el nostre entorn immediat. Però també, aquesta creació s'ha tornat “fàustica” i ha acabat per posar bastons a les rodes a gairebé qualsevol intent d'invertir aquest imparable procés d'avanç i dependència tecnològica. I és que ja ens explicava Engels, en el seu llibret El paper del treball del mico a l'home, que el desenvolupament tecnològic, mitjançant el treball manual, ens va canviar per sempre i ja mai tornaríem a ser les mateixes criatures d'abans.

En relació amb aquest procés civilitzatori, Margaret Mead, la famosa antropòloga, va afirmar, responent a la pregunta d'un alumne, que el primer signe de civilització era el d'un fèmur trobat fracturat i sanat, signe que aquest avantpassat havia rebut ajuda i suport dels seus congèneres per a sobreviure i sanar-se d'una ferida que en altres circumstàncies hauria resultat fatal. I avui podem oferir la tecnologia que acompanya i facilita la vida quotidiana de nombroses persones, amb diversitat funcional o sense ella. Un exemple d'això és el projecte Brain Polyphony que s'experimenta des de fa uns anys en el Centre de Regulació Genòmica de Barcelona per la doctora Mara Dierssen i el seu equip.És un programari per a persones amb paràlisi cerebral que no poden comunicar-se amb facilitat. A través del programari connectat a un casc d'elèctrodes han aconseguit que les emocions es converteixin en sons i aquests, al seu torn, en música.

Existeixen també “tecnologies de l'entorn”, “tecnologies ambientals”, que ens protegeixen i ens articulen com si fossin ruscos o “supercuirasses” socials. Grans ruscos tecnològics que són les ciutats, que ens ajuden a articular aquesta complexitat social de la qual formem part. Una tecnologia que pot d'una manera o una altra, depenent de la seva mena de vertebració i articulació o desarticulació, condicionar fins als nostres propis processos cognitius i percepció de la realitat.

La tecnologia és tan imparable que ha canviat també la nostra concepció de conèixer i observar l'art. Les experiències immersives barregen art i tecnologia, i permeten submergir-se per complet en una altra realitat: des dels passejos sonors de Jannet Cardiff i George Bures Miller, fins a les obres de Donald Rodney, qui arran d'una malaltia degenerativa, va buscar diverses eines i tecnologies per a transmetre les seves vivències, patiments i reflexions.

La tecnologia ens obre, doncs, múltiples possibilitats i ens facilita la vida, però també ha estat una arma de doble tall per al medi ambient. Com en l'obra de Mary Shelley, igual que Víctor Frankenstein, no ens hem volgut fer responsables de les nostres creacions, mirant cap a un altre costat i generant un caos entorn nostre. Prova d'això és la crisi ambiental que estem vivint, fruit de desentendre'ns d'unes tecnologies que s'han tornat monstruoses cap al medi humà i natural que les va concebre. Això ha desembocat en el fracàs de l'última Cimera del clima COP26 de Glasgow, on han predominat les paraules enfront d'accions i compromisos concrets prioritzant els beneficis econòmics davant els valors i criteris axiològics. El que podia haver estat una magnífica criança del món que estàvem creant, s'ha acabat convertint, com la criatura Viktor Franenstein, en una altra criatura de malson que ha acabat atropellant nombroses comunitats humanes i estils de vida. Això ha generat (i generarà) situacions extremes per a la salut, desestabilitzarà ecosistemes sencers, i poblacions i generacions senceres esdevindran vulnerabilitzades.

Quina relació hem de tenir a partir d'ara amb les tecnologies? Existeix alguna oportunitat de redimir-nos com a persones creadores de (i ara creades per) tecnologies? O som criatures predestinades a repetir aquell error del qual ens va advertir Mary Shelley, el qual era humà, o potser massa humà?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article