Quan els mínims són insuficients

Aniré al gra. Avui a les nostres escoles i instituts tenim alumnat que té menjar a la nevera i un llit on dormir, però que, malauradament, no rep un entorn familiar càlid i enriquidor que promogui el seu desenvolupament global.

Em trobo amb criatures, potser cinc o sis d'entre una setantena, que a l'ESO encara escriuen amb lletra de pal; que no són capaces d'explicar el què els ha passat amb claredat perquè no dominen els temps verbals (i menys encara en català), ni l'estructura lògica d'una narració (introducció-nus-desenllaç i ordre temporal dels fets); que no tenen un vocabulari ric i variat per la seva edat; que són immadurs emocionalment i esclaten en sanglots davant qualsevol contrarietat; plors, que, en sentir-los, et transporten al plor d'infants molt més petits; joves que tenen dificultats per relacionar-se amb companys sense generar un conflicte cada cinc minuts; criatures que es perden les explicacions perquè la seva concentració és extremadament baixa; nois que, sense adonar-se'n, trenquen i embruten els papers amb els quals estan treballant, etc.

L'altre dia, vaig preguntar a una d'aquestes criatures que semblen tan desconnectades dels altres com d'elles mateixes: “Què és el que més t'agrada de l'institut?” La resposta va ser: “El timbre”. “El timbre?”, vaig preguntar jo. “Sí, el timbre. A l'escola ens van treure el timbre per la covid”. La sensació que et queda escoltant-los i observant-los és com si ningú no ho hagués fet abans.

Més enllà de vestir-los i alimentar-los, algú els ha explicat contes des de ben petits? Els hem cantat cançons mentre els bressolàvem? Han tingut estones de jocs de falda amb avis i àvies? Han compartit estones de conversa de sobretaula amb els pares, avis, oncles i ties? Han escoltat els relats familiars? Les històries dels seus orígens? La vida dels seus antecessors? Els hem preguntat com estaven? Com havia anat el dia? Què els havia agradat de l'escola avui? Què havien après avui? Hem fet els deures junts? Hem cuinat amb ells? Els hem sentit llegir en veu alta? Hem repassat les taules? Hem anat d'excursió a la muntanya? A visitar un museu? A la biblioteca?

Estic segura que moltes famílies sí. El que passa és que al margehi ha una quantitat significativa, cada vegada més gran, de nois i noies que no tenen aquesta experiència familiar. Famílies “modernes” on ha tingut lloc un canvi de prioritats i de valors dels quals n'estem començant a viure les conseqüències. Estan deixats de la mà de Déu, desemparats. Es tracta d'un altre desemparament. No estan desemparats en el sentit tradicional, ja que tenen un lloc on anar i uns aliments (normalment de poca qualitat) que dur-se a la boca, però estan en desemparament, emocional, cultural, social.

La societat actual cada cop és més complexa i l'escolarització, des de fa anys, és obligatòria fins als 16 anys. Com els pot recuperar el sistema educatiu? Com se'ls pot garantir una oportunitat? Les perspectives són funestes.

Aquest perfil d'alumnat necessita una atenció individualitzada, un professional al costat que el vagi a buscar allà on es va perdre. Necessiten algú que exerceixi de figura maternant i que, al mateix temps, acompanyi a les famílies a conviure d'una altra manera. Cal treballar amb pares i fills. Necessiten algú que sigui una persona de referència pel nucli familiar i que també pugui exercir aquest rol a l'escola. I aconseguir aquest professional és ben difícil, perquè potser aquesta criatura no encaixa en l'etiqueta corresponent, perquè calen diagnòstics d'alguna discapacitat per aconseguir una plaça a una SIEI, per exemple, on serien atesos per psicòlegs en un grup reduït. I de vegades l'atzar fa que el psicòleg de l'EAP que l'ha de venir a observar estigui de baixa, o s'hagi quedat embarassada, o s'hagi jubilat, o ha demanat el trasllat i l'expedient espera damunt d'una taula que, qui acaba d'arribar, es posi al dia. I una petició de l'equip docent feta a primer d'ESO s'enreda i s'allarga i les entrevistes es posposen i el diagnòstic finalment arriba, si és que arriba, a finals de segon. L'any que ve, tornarem a activar tota la paperassa i potser, ja li posaran el vetllador, o ja podrà escolaritzar-se a la SIEI. Mentrestant la desconnexió continua i el desemparament penetra encara més profundament. Ja no hi serem a temps.

Podria enumerar un munt d'elements que possiblement hagin contribuït acrear aquesta pobresa familiar, que no és pobresa econòmica, sinó una mena d'alienació familiar: la falta de presència dels progenitors a causa de les obligacions laborals; la dispersió de les famílies que viuen lluny dels avis o les maternitats tardanes que provoquen que aquestes cada cop siguin més grans i no puguin exercir; l'irrupció de les noves tecnologies, cangurs barats i eficaços que dificulten la comunicació en família; la irrupció d'un individualisme social que provoca que alguns progenitors no valorin el contacte amb els fills; una societat que valora el fet de tenir i no el ser, etc.

La solució a aquesta situació és complexa i més enllà de dotar urgentment de recursos i professionals a les escoles i els instituts, segurament passa, també, per donar més valor al fet social i familiar. Més vida de barri i de família, més experiència de comunitat. Més esplais i caus i esbarts dansaires, més geganters i bastoners i castellers. Més veïnatge i estones de fer-la petar amb el botiguer de la plaça. Més sopars a la fresca. Més celebrar amb la família i els amics.

Menys tenir i fer i més estar i ser. Invertim temps, diners i energia en això, si us plau.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Niu Girona
1.
Estic totalment d'acord amb aquest article. Falten persones referents en les famílies i també que aquest alumnat pugui tenir referents a l'escola. I jo em pregunto, perquè no s'utilitza la figura del TSIS ? La nostra preparació és un gran suport per l'escola- família i família-escola. Veig que estem molt poc valorats i és verdaderament una llastima que no tinguem, encara, prou cabuda dins aquest àmbit tan important, per transformar una societat inclusiva i equitativa per les noves generacions. Gràcies
  • 1
  • 0

Comenta aquest article