Llocs d’aprenentatge

“No hay que llenar vacios... ¡Hay que habitar espacios!” (Autor desconegut)

“Camina sempre per la vida com si tinguessis alguna cosa nova que aprendre i ho faràs” (Vernon Howard, escriptor, 1918-1992)

“La paraula convenç, l'exemple arrossega” (Maria Teresa de Calcuta)

On aprenem? On s'aprèn? A vegades aprenem en el nostre dia a dia. En certs moments, aprenem a les aules o en un cicle de xerrades. En altres, aprenem amb l'experiència de tastar coses noves, de mirar-nos des d'un altre prisma. A vegades, aprenem del simple tu a tu amb una altra persona, d'un simple somriure o d'una càlida abraçada. Aprenem dels silencis i del soroll en altres. I, en certes ocasions, aprenem de les nostres derrotes i fracassos, dels moments que no acompanyem o no ens hem sentit acompanyats. De la soledat i de la solitud en companyia.

Existeixen espais màgics que ajuden a l'aprenentatge i a l'adquisició d'eines noves per aconseguir els nostres objectius o els objectius dels altres. Existeixen llocs que acompanyen, de forma involuntària, la nostra tasca educativa i d'acompanyament a les persones que hi conviuen en les nostres institucions. Són espais, a vegades, invisibles, no físics i, en altres, força tangibles i reals. Llocs que es transformen en trucs de màgia, sense cap explicació on passen coses que semblen impossibles i que només els professionals i artesans de l'acompanyament a les persones, poden realitzar o, simplement, aprofitar per a la seva tasca o art, com a grans mags que són.

Espais com una sala amb una taula i un parell de cadires. Un davant de l'altre o al seu costat. Mirant-se i sentint-se mirat, acompanyat, respectat, escoltat i, per sobre de totes elles, la petita possibilitat de no sentir-se jutjat, una vegada més. Parlant o connectant a través d'un joc, d'un dibuix, d'un paper o sense res més que la paraula dita. Altres espais seran una cuina, un bany o una cafeteria o, simplement, un passeig o un acompanyament al "Paki" més proper o a l'extraescolar del dia en furgoneta. I, en altres, seran espais virtuals d'acompanyament en línia, allunyats de qualsevol presència física però amb la sensació propera de continuar acompanyant més enllà de la presència i la constància del dia a dia.

També hi ha espais més concrets com la sala d'espera d'un CAP o Hospital, el banc d'un parc, els punts de retrobament amb els familiars biològics de les persones que acompanyem, un tanatori, una sortida especial a un museu o a un taller de cotxes, de dibuix, de contes o de guitarra, unes colònies o campaments,... Espais que ens fan mostrar l'altra cara, que ens col·loca en una part més humana de la nostra professió i on les diferències amb els usuaris que acompanyem i cuidem en aquests altres espais, són petites, encara que existeixen, per les vivències individuals de cadascú en ells en el passat i, perquè, encara que no ho sembli, en aquests altres espais, continuem sent professionals i artesans de la nostra professió, de l'acompanyament emocional a les persones.

Per aquest fet, tots aquests llocs són espais d'aprenentatge. Són espais d'acompanyament professional i artesanal des de la part més humana de la nostra tasca professional. Són espais on les mirades, la paraula i el saber estar es confonen i creen una nova mirada, de nosaltres cap a les persones que acompanyem, com d'ells cap a nosaltres i, fins i tot, de companys de viatge professional. Per això, és tan important ser conscients que en qualsevol moment del nostre dia a dia, som referents per a altres persones. Som exemples de comportament i de manera de fer i, per tant, en aquells temps i espai compartit, mostrem o afavorim eines d'aprenentatge, en cas de saber estar a un altre que, lògicament les podrà agafar o no, que es podrà fitxar tant en els gestos o en les accions que mostrem, com en les paraules donades o silenciades, però hi són i hem d'estar atents en la importància d'aquestes per a l'altre i per a la nostra tasca o art professional.

Quan anem a veure a un adolescent a una de les seves activitats extraescolars o acompanyem al metge, xerrant o mantenint una conversa amb ell, ignorant els possibles missatges al mòbil o queixant-nos del malament que està les nostres condicions laborals o horàries, estem creant vincles i estem diem que “m'importes”. Quan fem això, estem mostrant que aquest simple fet d'aprofitar un espai quotidià amb l'altre, pot ser un bon moment per aprendre i mostrar-nos propers amb ells i elles. Estem incitant a crear habilitats relacionals, socials i emocionals vers les persones que ens envolten i poder mostrar-los que ens importen, que creem espais segurs i d'aprenentatge on ells puguin escollir o decidir que agafen, que trien de forma lliure i voluntària, i si ho agafaran en aquell moment o més tard, quan ja no estiguin en el nostre acompanyament professional i se sentin que són vida i formen part d'ella com a subjectes. I els mostren que, en un futur, podran escollir ser exemples d'aquest tarannà, d'aquesta màgia, d'aquests moments en aquests espais, que, en algun moment de la seva vida, havien compartit amb un professional o artesà de l'acompanyament i els havia ensenyat que els importava, sense cap altra paraula que la presència. O, potser, només poden escollir l'aïllament físic, que no virtual del mòbil o de la queixa, per sobre del respecte i la possibilitat de veure a l'altre en un espai segur d'aprenentatge.