Transformar el què?

Transformar és el verb de moda. El conjuguen els governs (si són progressistes), l'acció política que pretén canvis significatius en les condicions de vida, o els professionals de l'acció social, per posar tres exemples ben recurrents. Per transformar s'entén l'acció que provoca un canvi d'estadi o situació respecte del punt de partida inicial. És, en aquest sentit, una acció política, perquè la transformació obeeix a uns objectius de millora, reforma o canvi integral respecte de les situacions viscudes o les condicions del sistema social. Així, direm que convé transformar les condicions econòmiques per tal que tothom pugui disposar d'un projecte autònom de vida, o bé per revertir el procés de canvi climàtic. També afirmarem la necessitat d'intervenir sobre les relacions sexogenèriques amb la voluntat de transformar-les segons l'objectiu que no continguin dominació.

Aquests exemples ens fan concloure que la noció de transformació té dues dimensions: una, general, projecta un canvi en el sistema, de manera que aquest inclogui i protegeixi les vides; l'altra, particular, pretén que les trajectòries biogràfiques concretes disposin d'autonomia tot superant situacions de vulnerabilitat i relacions de dependència que són fruit de la desigual distribució del poder social.

De la dimensió general que apunta al canvi de sistema abans se'n deia revolució, però aquesta noció avui dia no s'utilitza. Resulta excessiva per les possibilitats reals d'intervenció de les actuals forces de canvi. Per tant, el caràcter general de la transformació avui dia es declina amb esperit reformista: pretén canvis substantius dins del marc del sistema. Només cal veure l'èxit actual de la redescoberta de la socialdemocràcia i del pragmatisme verd que hi conflueix. D'altra banda, la versió particular de la transformació condueix sempre a parlar d'apoderament, això és, de l'autonomia personal en el marc de vinculacions comunitàries. Aquest és l'objectiu finalista declarat, per exemple, dels professionals de l'acció social. Centrem-nos en això.

El tema de debat recurrent pel que fa a l'activitat pròpia de l'acció social és si aquesta és transformadora o no ho és. És a dir, si les intervencions assoleixen l'apoderament de les persones objecte d'intervenció o, en sentit contrari, les consoliden en les relacions de dependència o risc social. Aquí el gran anatema conceptual és l'assistencialisme: les pràctiques orientades a tractar problemes socials contenint situacions de risc en comptes de generar solucions estructurals (sistèmiques). El problema, però, és que aquest debat està molt mal plantejat. Genera en l'àmbit de l'acció social una autopercepció excessivament crítica sobre les possibilitats del treball i l'educació socials. Perquè, efectivament, bona part de l'activitat de l'acció social té per funció contenir situacions personals en risc, segons el modest objectiu a curt termini de frenar processos d'accentuació de les precarietats que afecten a persones, famílies i grups definits de població. Però és un error considerar que contenir les més que probables davallades cap al pou de l'exclusió social sigui una tasca innòcua o, en el pitjor dels casos, perpetuadora de les excrescències del sistema en matèria de justícia social.

El cas és que en funció de les presents condicions estructurals (sistèmiques), l'acció professional dels serveis socials es veu abans que res en la necessitat d'erigir trinxeres defensives contra els processos d'exclusió, delimitar tallafocs a l'increment de les situacions de risc. En resum, l'acció social haurà de continuar centrant bona part dels seus esforços en la ingrata tasca de la contenció. Ara bé, sense la funció de contenir, en quina situació es podrien trobar aquelles persones i famílies que necessiten, a curt termini i urgentment, un tallafoc, una trinxera on arrecerar-se?

El problema substantiu de l'acció de contenir és si més enllà de la contenció no hi ha res més, per poc que sigui. Perquè és possible el pas de contenir vulnerabilitats a transformar condicions de vida, encara que no a un nivell general (sistèmic), sinó a un de particular centrat en les trajectòries vitals. És cert que també convé assumir que en determinats casos no hi ha més marge que l'atenció permanent de persones que romandran en relacions de dependència fins al final de les seves vides. Entre altres motius, perquè hi ha qui ja no disposa de temps per endavant per assolir cap canvi en les pròpies condicions de vida. Ara bé, centrant-nos només en les pròpies capacitats del sistema professional de l'acció social, serà transformadora tota aquella acció que hagi facilitat a una trajectòria vital concreta l'adquisició d'autonomia. Simplement.

Per concloure i com a exemple il·lustratiu, fixem-nos en l'estratègia d'intervenció sobre el sensellarisme a Barcelona. A banda de la cobertura puntual i més urgent de necessitats, es desenvolupen projectes orientats a la reconstrucció personal, l'adquisició d'autonomia i la generació de vincles socials. Com és el cas dels projectes La Llavor i La Violeta, en l'àmbit del sensellarisme femení. Cada dona que d'aquests projectes en surti capacitada pel que fa a la seva autonomia, haurà estat un èxit (amb rostre, amb noms i cognoms) de transformació.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article