Carta oberta a les estudiants d’Educació Social

Aquesta setmana participava com a ponent en una conferència a la Universitat de Barcelona en el grau d’Educació Social on les estudiants relataven malestar amb relació a la distància existent entre la teoria i la pràctica.

Demanaven que a la Universitat es treballin temes més actuals perquè la sensació és que aquest allunyament entre el que és teòric i la quotidianitat cada cop és més extens. Feien seves les demandes d’incloure la perspectiva de gènere, el llenguatge inclusiu, etc. a la vegada que demanaven més recursos per saber com acompanyar a les persones que atenem en el nostre ofici. Si em permeteu la gosadia, aquí us deixo la meva opinió sobre aquests temes.

Estimades futures educadores socials: (i dic estimades perquè la majoria sou o us considereu dones)

La nostra professió és molt jove, té poc recorregut històric i encara tenim pocs referents “purs” que ens parlin de l’educació social com una ciència o com un ofici particular. Venim d’un entramat de formacions i professions com són la pedagogia o la psicologia social i això cal que ho tinguem present perquè ens hem d’emmarcar en aquest “d’on venim”. Oblidar el passat seria desastrós pel nostre present i futur.

A poc a poc i a mesura que moltes companyes han anat visibilitzant la professió,des del camp pràctic i també des del camp acadèmic, se’ns va reconeixent, però d’una forma diluïda. En general tenim la sensació que ningú sap què fem i potser és perquè hem assumit un ventall d’encàrrecs massa ampli. Ens han donat la missió d’habitar l’extraradi i la subalternitat essent al costat d’aquelles persones que encarnen les conseqüències d’un sistema injust i desigual. I moltes vegades sense recursos i dins d’institucions, serveis i entitats que més aviat són a la banda de les dinàmiques macabres del sistema. Atenem a persones sense llar, persones amb diversitat funcional, persones amb experiència pròpia en salut mental, persones migrades, infants i adolescents en situació de risc d’exclusió, etc. I dins de cada col·lectiu tenim lloc a distints dispositius amb estructures i energies molt remotes. Això fa que anem perdudes incloses nosaltres mateixes. És normal, no us culpeu perquè no és responsabilitat vostra. Aquesta situació no és casual, la fragmentació del sector d’atenció a les persones és la materialització del lloc que ocupen els residus del capitalisme; en llocs dividits, precaritzats i desdibuixats en un marc institucional difús i complexa.

Transitar per aquests marges és perillós, perquè adquirim i assumim que les qüestions que tractem no són purament biològiques o subjectives. Estem cridant a veu alçada que la pobresa, la salut mental o els desnonaments no són patrimoni únic de la persona que ho viu, sinó que formen part del conglomerat social, cultural i polític, per tant, la societat en té part de responsabilitat. Això, companyes no sempre és fàcil de digerir. Posem el dit a la llaga i diem que atenem massa situacions que no haurien de passar, que si el sistema en el qual vivim fos més amable i curós no intervindríem des de la urgència i la desesperació, sinó que podríem realment ser-hi des de llocs més profunds i respectuosos.

Dit tot això i vinculat amb com podem acompanyar davant d’aquesta conjuntura us voldria dir el següent. No és senzill i probablement no ho serà en un termini curt de temps. Cap estudi acadèmic us prepararà per al que us podreu trobar, perquè les vivències ens impacten de formes diferents a cada una de nosaltres. No tenim varetes màgiques, ni solucions immediates ni resposta a tot. Doneu-vos temps i marge per anar assumint tot allò que us passa. Donar i permetre’s temps és un acte revolucionari quan la immediatesa i la volatilitat envaeixen l’imaginari col·lectiu.

També dir-vos que en l’acte d’acompanyar irremeiablement viureu la circumstància on els protocols i les guies us orientaran, però us trobareu soles davant de l’altre i el vincle que hi pugueu establir dependrà de la vostra mirada. Amb això haureu d’anar convivint perquè són premisses que formen part de la vida. Les professionals també som vulnerables i ens hem de cuidar acceptant els nostres límits i les nostres possibilitats d’actuació. Per tant, crec que el millor regal que podeu oferir a les persones amb qui treballeu és que estigueu bé amb vosaltres, que us sentiu a gust amb el vostre cos, amb la vostra forma de viure i us deslliureu dels prejudicis que portem totes a sobre. Si aconseguiu fer això, segurament podreu atendre les persones des de posicions molt més respectuoses perquè acceptareu el que us trobeu tal com us vingui.

Per acabar, dir-vos que el nostre ofici és meravellós i si ho volem està ple de vida. Nadem a contracorrent i a vegades l’esforç es fa feixuc, però si aixequem la vista veurem que estem rodejades d’altres companyes que neden al nostre costat; aprofitem aquesta inèrcia per generar contextos més humanitzats i propers.

L’educació social és necessària, precisament perquè és un dret de la ciutadania. Fem-la valer.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article