Els nostres joves

Si jo tingués més art, escriuria un rap
sense ninis, ni menas, ni educas pesats.
Parlaria de les ratlles del teu braç al mar 
del dolor d'estar sol i de com cou la sal


Deu anys han hagut de passar perquè les reclamacions de moltes persones que acompanyem adolescents i joves que estan o surten del sistema de protecció a la infància es tradueixin en una petita reforma del Reglament d'Estrangeria, que ha d'aportar grans millores en l'accés a la documentació i en la seva renovació. 

Els canvis són, bàsicament: una major celeritat en l'obligació de les administracions de tutela de tramitar-los la documentació identificativa, passaport o cèdula d'inscripció, en el seu defecte, que també s'obtindrà sense necessitat d'acta notarial (exigència anterior totalment contrària al principi de confiança i cooperació interadministrativa) i el permís de residència a Espanya. Un permís que ara, a més, els autoritzarà a treballar a partir dels setze anys. Així mateix, la reforma preveu una major durada dels permisos i, sobretot, l'adequació de la quantia dels mitjans de vida requerits per a la renovació del permís, equivalents a l'Ingrés Mínim Vital (no a l'IPREM, com fins ara) i la possibilitat d'acreditar-los amb informes d'entitats públiques o privades.

Abans d'aquesta modificació, l'exigència d'ingressos mensuals d'entre 564 euros per a la primera renovació i de més de 2.200 euros per a les següents, que va ser endurida per la interpretació inhumana del Tribunal Suprem en el sentit que havien de ser ingressos propis, no provinents d'ajudes públiques, s'havia convertit en el principal passadís a la irregularitat sobrevinguda (i al carrer!) de molts d'aquests joves migrats.

Però no ens enganyem, ni vulguem enganyar a ningú: la reforma del Reglament, que cal celebrar també com a prova de què no tots els polítics són iguals, elimina per fi requisits absurds i desproporcionats, però no garanteix la igualtat de drets ni la plena integració social, perquè dins i fora del sistema de protecció continuen havent-hi circuits paral·lels, traves discriminatòries, violència institucional i mecanismes d'exclusió dels joves migrats sols.

I això ens interpel·la a tots i totes. Imagineu què passaria si arenguéssim als nostres fills, a partir dels 18: aprèn dos idiomes nous, menja sa, matina, fes esport, ves al metge, busca feina, troba pis, comparteix, madura, mira endavant, no t'aturis, no et droguis, no rondinis, no vagis amb aquests, ni amb aquelles, no arribis tard, compta amb mi (en aquest horari), sigues agraït fins a l'infinit i digues sempre la veritat (excepte quan no la vull sentir), no siguis manipulador, però busca't la vida, no perdis el temps i guanya diners, però fes amb ells el què jo et digui. I, sobretot, no brotis! Que el sistema no està preparat...

Si de veritat volem acollir, hem d'oferir a cada persona jove les mateixes oportunitats i demanar les mateixes responsabilitats, en tots els àmbits: l'educació, la sanitat, l'accés a l'habitatge, els serveis, la cultura i, òbviament, en la incorporació i les condicions al mercat de treball. L'hem de saber mirar i escoltar des de la seva dignitat, des de la seva capacitat de somiar, de créixer i d'errar, per seguir caminant al seu costat. I reconèixer tot allò que no sabem explicar o que no podem justificar; per exemple, perquè la mateixa administració de protecció de la Generalitat que té l'obligació de tramitar la documentació et denega la prestació econòmica per a joves extutelats per no estar documentat, o perquè el Govern Espanyol no acaba amb la inseguretat jurídica i l’arbitrarietat que suposa que cada Oficina d'Estrangeria tingui criteris diferents en la tramitació i resolució dels expedients.

Que no ens costi deu anys més, si pot ser.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article