Les lluites confrontades en temps de virus

Són temps convulsos per a la humanitat. Tot això ens va venir sense avisar, sense torn per a respostes ni moments per a aixecar la mà i preguntar. D'un dia per a un altre tot va canviar i encara no aconseguim entendre el perquè. Significacions com les prohibicions i les obligacions, la por de morir o els confinaments i els aïllaments s'han convertit en les notes musicals de la melodia que predomina les nostres vides. I aquesta música ha adquirit un ritme frenètic, greu i delirant que mentre sona, ens trobem aclaparats en una gran sala de ball amb el volum tan alt que no permet comunicar-nos. Ens parlem, però no ens escoltem; el soroll és massa fort. Ens mirem incrèduls, amb la beguda a la mà, esperant que alguna cosa canviï amb la mateixa precipitació amb la qual va començar. Les hores passen, la festa s'allarga i res canvia.

Sembla que el conte es repeteix una vegada i una altra, en diferents contextos, situacions i personatges, però el fil conductual d'aquesta obra és semblant a les anteriors representacions. Els uns contra els altres, vermells contra blaus, catòlics contra protestants, aliats contra l'Eix, sunnites contra xiïtes, vacunats contra no vacunats... la llista és interminable. Bàndols confrontats que s'estableixen cadascun com a veracitat absoluta i, en conseqüència, identifiquen als altres com els enemics perquè precisament qüestionen aquestes veritats. El ritual és idèntic i irremeiablement caiem una vegada i una altra en les mateixes dinàmiques. Tenim un enemic contra qui lluitar perquè així reforça la nostra postura i ideals. Sense ell, no tindrien sentit massa coses, així que aquesta disputa dual és necessària per a mantenir viva la festa que ens encega.

D'altra banda, totes les crisis són una oportunitat per a resignificar-se, per a moure's i tornar a trobar el nostre lloc. Aquesta no és diferent i hauríem de poder fer-ho. Però el resultat flueix cap a la mateixa direcció amb resultats anàlegs. Seria moment de cuidar-nos, respectar-nos, agrupar-nos i posar les cures en el centre de tot. És l'instant on podríem parar la maquinària macabra del sistema i fer-la trontollar per a construir estructures pròximes, cooperatives i justes.

Fins i tot sabent tot això continuem assenyalant al divergent, jutjant al que confronta i rebutjant l'oposat. Qui tenia molt ara té més i el que tenia poc ara té menys. Si aconseguíssim parar aquesta música que ens col·lapsa i aixequéssim el cap, podríem veure una realitat esborronadora. Ha augmentat el preu de la llum, l'aigua, el petroli, el gas, el menjar, el transport... Els desnonaments continuen residint en l'ordre del dia, el suïcidi infantojuvenil ha augmentat dràsticament i el pronòstic de la situació sembla nefast.

I mentre la música continuï sonant, nosaltres aguantem la beguda esperant que tot passi, esperançats que podrem tornar a la mateixa festa que abans.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article