La gestió dels drets


Conversant amb en Jaume Funes, qui va ser adjunt del Síndic de Greuges de Catalunya per a la defensa dels Drets dels Infants ja fa un temps, ens acudien algunes reflexions al voltant de la dificultat per defensar aquests drets, per molt que siguin visibles. Garantir l'equitat continua sent un repte per a les societats com la nostra, molt més reactives que garantistes. La complexitat juga, aquí, un paper primordial i comprendre-la és una necessitat gairebé indiscutible. Per això, davant de llenguatges simplistes que atrapen amb els seus discursos del desordre, haurem d'esforçar-nos per escoltar i mirar més enllà del que se sent i es veu.

Seguir la lògica del poder ens condueix a confiar que la justícia, per exemple, ho arreglarà tot; però les notícies que ens arriben diàriament (i les que no) segueixen demostrant que hi ha molt responsable que campa a gust, com si res, mentre que gent sancionada pot arribar a ser víctima de grans atropellaments. Les felicitats del mercat, les que es compren i es venen, són violentades si el preu que es paga no és just.

Les mirades proteccionistes, encara que absolutament necessàries són, alhora, insuficients. Si al món falten cadires per a molta gent és perquè algú les ha robat, i això no pot quedar impune. Tot i que la realitat és difícil de fragmentar, seguim tenint greus dificultats per connectar una manera o altra d'actuar encara que, aparentment, tinguin el mateix objectiu. Entre buscar infractors i atendre les víctimes hi ha un camp que cal abordar: acollir més que derivar, reconèixer més que encasellar, acompanyar més que conduir, descobrir l'atenció que cal sense imposar llargues llistes d'espera. D'això se'n diu donar una bona atenció.

En la gestió del conflicte, l'asimetria i la indiferència són arguments molt sòlids que s'amaguen després d'una construcció deficient de l'altre, una mala comparació que se salda amb la recerca de culpables. En l'àmbit de la vulneració de legitimitats, etiquetar les persones és una fórmula que acostuma a fixar falsedats: col·locar el lleig davant d'allò que és desitjable, parlar de maltractament i no de respecte, de conflicte i no de convivència. Seguir un protocol rígid, encotilla, enquadra, estigmatitza; ressaltar el que és negatiu pot resultar bo per justificar la feina, però no per a qui necessita alleujaments.

Calen polítiques reflexives, menys sofistes, més obertes i flexibles que mirin endavant. Malauradament, hi ha moltes institucions, organitzacions i grups que generen víctimes quan no es dediquen prou amb qui ho passa malament. La necessitat periodística d'exagerar la informació, el foment de l'odi a través de les xarxes, simplificar els arguments i les solucions, recrear-se en els dolors passats... Tot molt poc útil per emparar, per establir una ètica de l'alteritat basada en la sensibilitat del rostre, com deia Levinas, aquest criteri moral, requisit imprescindible per a les bones pràctiques.

Es diu que l'èxit més gran de la humanitat és la cura del pròxim, ho va confirmar Margaret Mead en descobrir un fèmur trencat. Una condició humana que no ha de passar per alt l'agraïment: el dret a la generositat. A la declaració de Ginebra de 1923, la fundadora de Save the Children, Englantyne Jebb, va suggerir que educar en el sentiment significava posar els fonaments per a una millor humanitat. Gràcies a Josep Maria Puig, a Roser Batlle, activa defensora de l'aprenentatge a través de l'ajuda, tornem a reconèixer un dret tan bàsic com menjar: ser estimades-valorades-estimades... El dret a opinar, a relacionar-nos, a no haver de suportar adults horribles, ens proposa conviure més enllà del nucli familiar, amb aquells que ens respecten i ens recorden que per arribar a ser, necessitem els altres.

El concepte més noble de l'educació és posar les nostres millors qualitats al servei del proper. Potser aquest és el principal requisit per millorar la societat. Ningú no és tan pobre com per no oferir res. Treballar per evidenciar que ens necessitem és defensar en comú els drets compartits.

Seguir aixecant-se de les caigudes és un camí particular que costa molt més a uns que als altres. Com diu l'amic Jaume: cal omplir de sentit les idees. Les desgràcies acompanyen, normalment, els qui viuen en desgràcia, amb els seus entorns, igualment desgraciats, barrejats entre l'escassetat i el no-res. Sobre això, un record oportú per aquelles intervencions que s'hi esforcen a transformar els contextos que provoquen els problemes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article