Serveis Socials. Prenem la paraula

“No em diguis il·lusa perquè tingui una il·lusió”. Aquesta frase, pronunciada per Begoña Román a la cloenda de les jornades Repensar els serveis socials. Barcelona davant les crisis, ens situa davant d'un dels missatges que van ressonar amb força els dies 2 i 3 de desembre. Construir el futur de manera col·lectiva, també des dels serveis socials. Amb les contradiccions que pugui comportar. Assumint els riscos i les febleses però també retrobant el desig per la professió, posant en valor el compromís. Prenent la paraula.

Van ser dos dies intensos. Més de 300 persones, totes elles vinculades amb l'acció social, van ser convidades a debatre i explorar de manera compartida la funció dels serveis socials, els reptes, les contradiccions i les possibilitats. Podríem dir que l'atzar va voler també que la trobada fos possible, en un moment de certa treva amb la Covid-19 que a hores d'ara, quinze dies després, potser no seria viable, o ho seria de forma més continguda. Temps convulsos i d'incertesa que ens han tocat viure.

I a l'alegria de veure's es va afegir també la possibilitat de seguir la jornada de manera virtual i també l'opció d'introduir preguntes i observacions mitjançant la metodologia Menti. Ganes d'obrir vies per la conversa, de debatre, d'escoltar. Conscients de les limitacions però amb la voluntat de cercar els espais per la generació de confiança. I del reconeixement necessari.

Com no podia ser d'una altra manera, van aparèixer els reptes i les contradiccions que, malgrat que són coneguts, es perpetuen en el temps i requereixen un impuls urgent per la seva transformació. Des de les mateixes limitacions vinculades a la definició del sistema de serveis socials a qüestions relacionades a la manca de protecció social o d'altres de caràcter més metodològic, per esmentar algunes, les contradiccions es van dibuixar de forma clara en els diversos espais.

La reiterada assimilació dels serveis socials amb una mena de calaix de sastre i no al sistema troncal del quart pilar de l'Estat de Benestar, en permanent procés de desenvolupament, va ser un dels aspectes més freqüentment apuntat pels participants, possiblement pel seu efecte en cadena en qüestions rellevants com la manca de reconeixement dels drets socials, la burocratització dels procediments o l'estigmatització de les persones ateses entre d'altres. La necessitat de desenvolupar unes polítiques socials en matèria de garantia d'ingressos, d'acollida de persones nouvingudes (especialment de totes aquelles que es troben en situació d'irregularitat administrativa) i de polítiques d'habitatge van constituir també un altre dels eixos predominants, gairebé situat com a condició sine qua non per poder desenvolupar un altre tipus d'acompanyament a les persones. I la necessitat de fer-ho incorporant l'anàlisi interseccional de la desigualtat. I la perspectiva de gènere.

Podríem dir que aquesta va ser la naturalesa dels debats del primer dia. Donar compte de situacions, amb claredat, amb exemples. Denunciant condicions de caràcter estructural, reivindicant un altre marc d'actuació però sobretot compartint, promovent confiança. Expressant la força transformadora d'un sistema que sovint és captiu de lògiques sobre les quals no té incidència, però que té un espai per posar-les en relleu, per generar un marc conceptual i metodològic que ens pugui ser útil en la vocació de servei a les persones. I en la generació de comunitat. Amb aquesta intuïció marxàvem d'un primer dia intens i, per què no, il·lusionant. Il·lusionades que no il·luses.

I el segon dia començava amb aquesta determinació, en un retrobament amb qui som i qui volem ser, des d'un profund respecte a tot allò que encarna l'acompanyament a les persones. Allò que ens va moure a escollir aquest camí professional. La vocació, l'activisme, el compromís. El desig. Triem la que ens defineixi millor, totes hi tenen cabuda. En totes elles hi ha un fort component d'elecció.

I des d'aquest posicionament, des d'aquesta creença renovada, podem obrir espais per apuntar propostes, de naturalesa diferent. De manera transversal, innovant des de llocs diversos, en xarxa. Possiblement, podríem parlar de molts eixos de treball, però avui començarem per assenyalar cinc d'ells.

  • La importància de la desburocratització i de la separació dels procediments documentals no inherents a l'acompanyament social. Avançar en aquest camí possibilitaria situar el vincle social al marge de drets subjectius que requereixen només la presentació de documentació i la seva fiscalització. Permetria alhora ubicar la responsabilitat de l'administració per generar els mecanismes d'interoperabilitat adients i també per simplificar i automatitzar els seus processos i dotar-se d'un llenguatge accessible.
  • Introducció de les eines d'intel·ligència artificial per donar suport, mai substituir, al professional. Per això preferim dir-les d'intel·ligència col·lectiva. La innovació social al servei de les persones.
  • La incorporació decidida de la veu de les persones en el disseny de propostes i en la seva avaluació, possibilitant espais per a la participació per aprofundir en aspectes susceptibles de millora.
  • La inclusió de la mirada comunitària en tot aquest procés, remarcant les potencialitats de la mateixa comunitat i desplegant estratègies i projectes de caràcter comunitari.
  • La relació amb els diversos agents socials en un marc de governança àmplia i compartida, des de la proximitat.

Són molts els reptes, però són també moltes les propostes per transformar, en un marc que és limitat, però que ofereix espais d'obertura. La reflexió ètica ens pot donar l'impuls necessari per situar l'horitzó col·lectiu que volem construir des de l'acció social i amb un bri d'esperança. Prenem la paraula.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article