Carta artesanal per a l’educació social

“Darrere de cada infant que creu en ell mateix, abans va haver-hi un adult que va creure en ell”. M. Jacobson, teòric de l’educació.

“No podem preparar els vostres alumnes perquè construeixin demà el món dels seus somnis, si vosaltres ja no creieu en aquests somnis. No podeu preparar-los per a la vida, si vosaltres no hi creieu. No podeu mostrar el camí, si us heu assegut, cansats i descoratjats en la cruïlla de camins”. Célestin Freinet, mestre i pedagog.

“No n’hi ha prou amb estimar els fills, també cal creure en ells”. María Jesús Àlava Reyes, psicòloga.

A tu, perquè acompanyar amb respecte no és fàcil.

Empatia, emocions, esperar... Sembla senzill, però només aquelles persones que acompanyen a persones coneixen la importància d’aquestes paraules, la força que tenen i el sentit que dona a tot el procés de l’acompanyament institucionalitzat i vital.

Donar temps, moments, emocions, abraçades i llàgrimes. Donar paraules i silencis a aquells que, fins llavors, no havien entès que rebre amor incondicional és també esperar, un no a no contestar a les preguntes que puguin sorgir, ja que confien en ell i el veuen com a subjecte amb una història i capacitats pròpies.

Unitat de respostes, de paraules i de reaccions. Única, sentir-se única davant de la diversitat i l’heterogeneïtat de tot el que ens envolta. Saber que algú ens mira i veu allò que ens fa diferent i ens respecta, tal com som. Però que, a la vegada, veu a les altres persones i la seva diferència respecte a nosaltres mateixos.

Creure, creure i creure, no hi ha una altra. Sense aquest creure, no es pot fer res, no es pot imaginar un possible canvi, no es pot considerar una petita transformació. Sense transmetre la sensació que algú ha cregut en algú, no es pot creure en un mateix.

Amar, abraçar, acompanyar... En el moment just, en el moment necessari, sense tenir por però respectant a l’altre. Assumir emocions, històries narrades, sensacions i etiquetes que pesen i que costen treure sols, però són més fàcils de portar o treure si ens sentim acompanyats, amats.

Confiar en el canvi, confiar en l’altre i en el seu procés vital. Confiar en el nostre saber artesanal i en la ciència de la nostra professió. Confiar en la corresponsabilitat i la codependència del fet de viure i conviure amb persones i amb la vida.

Incondicionalitat, incondicional, sentir-se única i especial davant de la diversitat del món. Veure’t com a subjecte i no com a algú amb qui es pot trencar o tractar com a un simple objecte o un número o informe més. Identitat i pertànyer a la vida, sent vida.

Oferir, obrir, oportunitats... Veure possibilitats i oferir les alternatives per aconseguir-ho. Lluitar per trobar allò que hem desitjat alguna vegada, allò que volem ser. Obrir camins i portes per arribar al canvi, per establir vincles i fer possible la transformació i l’aprenentatge que provoca el vincle en el subjecte, tant en la persona acompanyada com en el professional i persona que acompanya. Entendre el canvi de l’estar pel ser en la vida.

Social, sentir, ser vida i no simplement estar en ella. Mostrar el fet de poder sentir-se part del seu entorn com a subjecte social que vincula i que forma part de la vida. Mostrant els camins i permeten la possibilitat d’equivocar-se i tornar a encetar de nou sempre que sigui necessari. Aprendre i comprendre de l’error o de l’encert.

Ocasions de retrobament, de suport, de silencis i de comprensió de l’altre. Moments per entendre’s i entendre’ns. Espais donats per reconèixer i acceptar la nostra història i reescriure-la. Oportunitats per trencar amb etiquetes, tabús i altres formes de prejudicis que hem anat assumint o acceptant i que ens costa Oblidar, deixar-les en un calaix o assumir-les.

Comprendre, conviure, coeducar.... Paraules claus per poder acompanyar i respectar i sentir-nos respectats com a professionals i artesans del vincle i l’acompanyament a persones. Si no comprenem situacions de vulnerabilitats i convivim amb elles des d’un prisma coeducatiu i de mirada horitzontal, l’acompanyament no serà respectuós i el procés tampoc. I això, el coneixen les persones que es dediquen a aquest acompanyament, però no ens senten així per les nostres institucions superiors ni per la resta de la societat.

Il·lusió, imaginar, interessar-se... Paraules que ajuden a fer creure, a confiar, a mostrar altres camins, noves Idees, projeccions de ser i a trobar eines per aconseguir la fita per la qual volen lluitar. Saber que algú ens mostra Interès o dedica temps i espai als nostres somnis i metes, dona la possibilitat i la Il·lusió de veure’ns des d’un altre punt de vista i ens Indica que algú confia i creu en nosaltres com a subjectes vitals.

Autoestima, aconseguir somriures, fites, alegries. Lluitar per fer créixer la pròpia autoestima i la d’unes professionals i artesanes que es senten invisibles i no reconegudes, socialment i institucional. Aconseguir canvis des de la mateixa persona, transformant la seva pròpia mirada i el seu sentiment de pertinença social i vital.

Límits, laboriositat, lúdic... Paraules importants per fer realitat qualsevol canvi transformador en les persones acompanyades, des de dins, des de la seva pròpia essència com a persona, com a ser vital. Els límits ajuden a amar dient no. L’acció lúdica ajuda a comprendre i entendre les normes socials i la convivència a partir de les emocions innates i pròpies de cada un de nosaltres. I la laboriositat de la nostra tasca artesanal, del procés de l’acompanyament que com l’artesà dona temps i cura.

(Amb respecte, cura i humilitat. Gràcies a totes les persones que acompanyen, van acompanyar i acompanyaran. A totes vosaltres. Cuideu-vos. Cuidem-nos).